|
‘El fracàs d’Espanya’
Article d’opinió de Pere Sampol, exvicepresident del Govern i director de la Fundació Emili Darder 
La història no és nova, sempre que Catalunya ha plantejat qualsevol reivindicació a l'Estat la resposta és la mateixa: un corifeu d'articulistes, tertulians histriònics i polítics de tota mena encenen la traca dels improperis. Aquesta ha estat la constant des del segle XIX, agreujada amb la restauració del règim borbònic. I, ni quan els catalans han dit prou en una manifestació sense precedents en cap país del món occidental, -no conec cap cas que s'hagi manifestat el 20% de la població- han canviat el xip, ans el contrari. I aquest és el problema que ha duit al fracàs de l'estat espanyol, perquè avui ja es pot parlar clarament de fracàs: uns partits polítics que han fet de l'anticatalanisme la seva esca per pescar votants.
Davant les ànsies de Catalunya de veure reconeguda la seva realitat nacional la resposta sempre és la mateixa, exaltar els instints patriòtics dels espanyols, però no a partir de l'afirmació dels propis valors, entre els quals podrien ben bé haver bravejat de la pluralitat cultural, sinó de la negació dels drets de Catalunya. Més que preocupar-se per resoldre un gravíssim problema que els planteja Catalunya, la seva prioritat, com sempre, són els vots i la imatge. Primer els virreis autonòmics es proven a qui la diu més grossa, La Rioja, Galícia, Estremadura, Madrid, Andalusia, Múrcia,... fins i tot en José Maria Bauzá ha tirat l’ham; després els representants dels partits: el PP, reculant a les enquestes, treu pit pensant que mostrant-se dur amb els catalans recuperarà la imatge perduda per mor del seu frau electoral; Esquerra Unida perquè ara no toca; Rubalcaba, cada vegada més semblat al cavaller de la trista figura, ara retreu el federalisme, intentant evitar el trencament del PSC. Aquesta vegada fins i tot el Rei, en les hores més baixes per les seves elefantíaques patinades libidinoses, ha volgut recuperar imatge a costa dels catalans, oblidant-se que aquests ja no es senten súbdits, sinó ciutadans lliures.
I enarboren la sagrada Constitució, intocable, fins que Na Merkel només va insinuar la possibilitat de reformar-la. I així ho feren, amb nocturnitat i sense referèndum, però per Catalunya, quina quimera! La sacrosanta Constitució, emprada sempre com una destral inquisidora i no com una eina de llibertats.
Una frase d’Artur Mas en el darrer discurs ho rubrica: “el castellà també és patrimoni de Catalunya, com el català ho hauria de ser d’Espanya”. Com el català ho hauria de ser d’Espanya! Aquest és el bessó. Espanya mai no ha vist el català com una riquesa de la qual sentir-se orgullosa, sinó com una amenaça que cal combatre.
I encara els sorprèn que els catalans vulguin pegar portada.
|
)
