Notícies. 17/12/2008

'L’artista Joan Miró en el XXV aniversari de la seva mort'

Article d'opinió de Nanda Ramon, vicesecretària general del PSM-EN i regidora de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística a l'Ajuntament de Palma, publicat al Diari de Balears

"L’artista és un home que ha de superar l’estat individualista i esforçar-se per a arribar a l’estat col•lectiu. Ha d’anar tan lluny com sigui possible, deixar, rebutjar, despullar la individualitat per submergir-se en l’anonimat [...]. Els antics frescos no estan signats per l’autor. Les piràmides, tampoc". Amb aquestes paraules –extretes d’una entrevista radiofònica concedida el 1951 a Georges Chabonier– Miró deixa constància de la seva concepció de l’art i de l’artista i de la funció que han de tenir en el món. No era la primera vegada que Miró es manifestava en aquest sentit i que teoritzava sobre les aportacions que l’art havia de fer a la seva societat.

Aquesta és la base del sentit de compromís i de treball que sempre dirigí l’obra de Joan Miró i una de les claus que expliquen que el 1956, en el moment en què el ressò de la seva obra s’havia internacionalitzat plenament –el mateix any Brussel•les, Basilea i Amsterdam acullen retrospectives de Miró; i París i Nova York n’exposen la ceràmica–, decidís recollir-se al seu estudi de Mallorca, un lloc que no podia reportar-li en aquells moments ni notorietat, ni prestigi, ni projecció. No eren en absolut aquestes les recompenses que cercava l’artista, sinó la inspiració i la concentració suficients per començar, al taller que Josep Lluís Sert li acabava de construir a Son Abrines, una nova etapa pictòrica, que havia d’abarcar els darrers 25 anys de la seva vida i que va produir les seves aportacions més personals a l’art universal.

Miró arriba a instal•lar-se definitivament a Mallorca en un moment de plena maduresa i quan ja és un artista completament consolidat i reconegut. Això, tanmateix, no condiciona la seva exploració de noves formes creatives, ni el fa abandonar el seu inconformisme constant, ni amagar el seu esperit permanentment inquiet. Durant aquests anys, colpit per les convulsions mundials que va desgranant el segle –Maig del 68, Primavera de Praga, guerra del Vietnam...– i en nul•la sintonia amb el discurs hegemònic imperant –execució de Puig Antich, tancada de Montserrat...–, es dedica a conrar un univers creatiu propi i a anar definint el seu propi llenguatge –de vegades, agressiu; d’altres, evasiu– com a forma de resposta.

Al mateix temps, fa tot el que sap a favor del seu país i de la llibertat i en deixa constància amb la seva col•laboració –especialment a través de la cartellística– en importants causes socials, culturals i humanitàries. També fruit d’aquest compromís polític i de la seva solidaritat pel moviment antifranquista va ser la creació de l’obra teatral Mori el Merma, juntament amb la companyia La Claca (1977). Igualment, també és la generositat, la seva confiança en el jovent i la seva voluntat de convertir la seva obra en un patrimoni compartit allò que el duu a la creació de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca i a la donació d’obres i propietats, perquè la ciutat de Palma compartís amb la de Barcelona la responsabilitat de servar el seu llegat i memòria, i custodiàs gelosament, a més, la producció i mitologia d’aquesta darrera etapa.

Ara, 25 anys després de la seva mort, els actes organitzats per diferents institucions i entitats, ens permetran acostar-nos –bé als museus de la ciutat, bé als carrers de Palma– a alguns dels fruits d’aquesta darrera etapa vital, en què va conservar–-a pesar dels anys, a pesar dels honors– l’inconformisme permanent i l’insubornable esperit de revolta i de servici, que són –en el moment d’homenatjar el XXV aniversari de la seva mort– el seu millor testimoni i la seva lliçó més vigent.�