El PSM opina. 15/06/2006

La deserció de Francesc Antich

De Jaume Matas no ens ha d'estranyar que vulgui un estatut que deixi el català a la intempèrie. És el prototipus de mallorquí que renega d'un component substancial de la seva identitat, la llengua dels seus morts. En aquestes renúncies hi ha molts de complexos, molta tenebra freudiana. I molts d'interessos materials, immediats, desproveïts del més imperceptible alè de grandesa. Jaume Matas pot fer el que vulgui sense haver de donar explicacions a la ciutadania: així ho assenyala el llibre d'estil de la dreta espanyola.

De Francesc Antich començ a estar fart de sentir dir que és bona persona. Qui diu el contrari? Però és menester alguna cosa més per ser veritablement el polític que la tribu necessita en aquests moments. De Francesc Antich, al contrari que de Matas, esperàvem alguna cosa més respecte del tracte que el català ha de rebre en el futur estatut. Si fa quatre dies havia donat per rompudes les negociacions amb Matas per mor d'aquesta qüestió, per quines raons ara acota el cap, s'agenolla davant el PP i, prenent exemple dels seus camarades valencians -sense arribar a decretar la segregació lingüística, però ara ja res no ens diu que no en sigui capaç-, obsequia la dreta amb els vestigis de la dignitat de la llengua. Amb aquest gest, Antich s'ha fet indigne de la confiança de la gent per a la qual «la llengua diu la pàtria». Ara ja sabem que hi ha coses que els illencs no podem deixar en les seves mans, perquè les farà malbé. Es fan malbé les coses que no s'estimen de veritat, que no s'han arribat a creure del tot. Coses molt sensibles, que afecten la memòria i el futur, la identitat d'un poble. Diu un personatge d'Edith Warton que hom pot fer el que es vulgui, fins i tot matar, quan s'està disposat a no donar explicacions. Antich no n'ha donada cap. Hi hauria per empegueir-se'n, que tant calla? En aquest sentit, ara ja és com Matas: pot fer el que vulgui sense donar explicacions a la ciutadania. Amb una diferència, tan perversa com real: els electors de Matas no les necessiten; i una part dels electors d'Antich, sí. Una part dels electors d'Antich sempre serà molt més exigent, més escrupolosa en la valoració de l'ètica dels comportaments. No sé si les urnes castigaran Antich per aquesta deserció infamant, ni sé si, efectivament, el conjunt del país haurà de lamentar finalment que aquest pacte estatutari causi mals indirectes a l'encarnadura de l'arxipèlag. Però sé que el nom d'Antich quedarà en la memòria de molta de gent com el d'un polític que consumà la regionalització del socialisme illenc i la sucursalització de les idees. «Ara és tan fàcil entrar en política, que no es pot obviar la formació ètica, intel·lectual, de valors i conviccions. Perquè, si no, la superficialitat de la política, el dia a dia, la tàctica (sovint necessària) ho acaben dominant tot», diu Jordi Pujol. Els dos de la foto (Matas i Antich) tenen en comú molt més del que sembla: coses de base, de fonament, de formació, de personalitat: en general, és clar. Però sovint, també, entrant en el detall.
�