|
Montenegro
El triomf dels independentistes a Montenegro el passat 22 de maig s'ha convertit en un cas exemplar d'exercici pacífic de l'autodeterminació. Amb una participació del 85%, el vot favorable a la independència ha assolit el 55,4%. Així Montenegro esdevé el cinquè estat independent fruit de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia, rere Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991) i Bòsnia-Herzegovina (1992). Inicialment, Montenegro havia escollit fer costat a la Sèrbia de Slobodan Milosevic i havia format part de la nova República Federal de Iugoslàvia (abril del 1992), integrada únicament per Sèrbia i Montenegro. Tanmateix, al final dels anys noranta l'independentisme havia anat guanyant força i, sota l'impuls de Milo Djukanovic, Montenegro es va anar allunyant de Sèrbia i restà neutral durant la guerra de Kosovo (1999). De fet, va col·laborar amb els països occidentals i l'oposició sèrbia. L'agost de 1999, Montenegro ja va proposar una aliança més flexible amb Belgrad. L'abril del 2001, els independentistes assoliren el 42% dels escons del parlament de Podgorica, la capital de Montenegro. Poc després, la federació iugoslava es va transformar en una unió més laxa, l'Estat de Sèrbia i Montenegro. Però era massa tard i, el març del 2006, el Parlament de Montenegro aprovava la llei que promovia un referèndum sobre la independència.
I, tanmateix, els montenegrins parlen serbocroat, són cristians ortodoxos i utilitzen l'alfabet ciríl·lic. A més, hi ha un 30% dels habitants d'aquest petit país que es declaren serbis. Les raons de la independència s'han de trobar en la geografia, l'economia, el descrèdit continu de Sèrbia des del 1991 i, sobretot en la història. El primer ministre montenegrí, M. Djukanovic, tot d'una va anunciar que «Montenegro ha restablert la seva independència».
Efectivament, Montenegro fou, de fet, independent durant segles. Poblat per tribus eslaves (segles VII-IX), constituí l'estat de Zeta, que fou incorporat a la Gran Sèrbia (1215). Arran de la conquesta turca dels Balcans i de la desfeta sèrbia del 1389 a Kosovo, aquest territori mantengué la seva independència, encara que el 1499 es varen haver de retirar a les muntanyes. Aquest fet, i la forta influència veneciana expliquen que, a partir de llavors, fos conegut com a Montenegro, un nom italià. Durant tres segles (1516-1833), el país fou governat per un príncep que era alhora bisbe i tenia el suport d'un governador laic. Amb el suport ara dels venecians, suara dels russos, Montenegro rebutjà tots els atacs turcs. Ja en el segle XIX, aquest petit país esdevengué un principat laic dotat d'un senat (1833) i va lluitar contra els turcs en diverses ocasions (1853, 1858, 1876). Finalment, en el Congrés de Berlín (1878) la seva independència fou reconeguda internacionalment i el país doblà la seva extensió. El 1910, el príncep Nicolau I es proclamà rei. Aquest monarca atacà els turcs, en col·laboració amb Belgrad, en la Primera Guerra Balcànica (1912-1913) i aconseguí estendre Montenegro cap al nord i l'est. Durant la Gran Guerra (1914-1918), va donar suport a Sèrbia i als aliats però el país fou ocupat pels austrohongaresos. Amb la derota d'aquests, les seves tropes foren substituïdes per serbis i bandes d'irregulars. En aquest context, es va convocar una poc representativa «Assemblea Nacional» a Podgorica, que va abolir la monarquia i va incorporar (novembre del 1918) Montenegro al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, conegut des del 1929 com a Iugoslàvia. No era un bon començament i, després de 88 anys d'unió, l'opció independentista ha triomfat clarament.
|
