|
Creure en el PSM
El debat sobre el futur del PSM ha agafat un caire que, si en alguna cosa estarem d'acord tots plegats, és que no beneficia gens el propi PSM. I tanmateix, és d'agrair que les posicions dels dos candidats a la secretaria general, pel que fa a l'estratègia que ha de seguir el partit siguin, per fi, clares i diàfanes. Jaume Sansó, dirigent del moviment renovador, abandera la posició conservadora: el PSM, tot sol, trenta anys més. Mentre que l'altre candidat, Biel Barceló, dit oficialista, és qui proposa obrir del PSM cap a altres sectors socials i polítics, i sumar energies amb altres forces nacionalistes, ecologistes i progressistes per construir un nou subjecte polític capaç de desencallar el bipartidisme i de rompre l'hegemonia del tàndem PP-UM.
Els dirigents renovadors han estat durant els últims dies especialment durs amb Biel Barceló i amb la gent que li dóna suport, amb un to i unes formes impropis entre companys d'una mateixa organització. L'han acusat de «ridícul», l'han emplaçat a retirar la seva candidatura a dirigir el partit, li retreuen que hagi deixat de creure en el PSM. I resulta si més no curiós que un dels retrets més repetits per desqualificar la proposta de construcció d'un bloc nacionalista i progressista sigui que aquesta idea neix de la manca de connexió amb la realitat. Bé, la transmutació és notable. Fins ahir -com aquell qui diu- el discurs renovador girava entorn de la necessitat d'una profunda obertura del PSM: calia fins i tot canviar-li el nom, perquè era una marca a la baixa; s'havia d'obrir a noves sensibilitats, incorporar nous sectors; calia abandonar l'immobilisme i el tancament numantí que havia caracteritzat la direcció del PSM durant els últims anys. Convid a una lectura atenta dels nombrosos documents elaborats pel moviment renovador: és un bon exercici de memòria. En resum, es deia que feia falta renovar «discursos i persones», cosa que, pel que es veu però no es diu, significava aparcar i prescindir dels líders històrics i dels dirigents més experimentats.
M'interessa especialment l'argument del pretès allunyament de la realitat. Perquè, justament, la meva percepció és la contrària. El que m'arriba des del que podríem anomenar entorn proper al PSM -gent que l'ha votat alguna vegada, gent que segueix amb interès el seu debat intern, gent que comparteix el desig de vèncer el PP i recuperar un govern nacionalista i progressista- és l'astorament davant les lamentables disputes internes, i el reclam de valentia i generositat per sumar forces amb altres partits més o menys propers. Biel Barceló recull amb coratge i amb una elevada dosi de risc aquests sentiments, i els converteix en una proposta estratègica que, en tot cas, haurà de ser ratificada pel congrés del PSM, que és on s'ha de decidir el futur del partit. El veritable punt fort d'aquesta aposta és, precisament, que parteix de la realitat, del batec dels sectors socials propers al PSM, no d'un simple debat intern dels militants del partit.
L'altra acusació rellevant és la d'haver deixat de creure en el PSM. Home, cal reconèixer que un partit que des de fa tres anys té un sector que es dedica a esbombar als quatre vents els seus problemes i a exhibir impúdicament les seves nafres i mancances, no convida precisament a un optimisme raonable. En tot cas, i torn a l'argument de la connexió amb la realitat, el que molts afirmam és que el PSM no pot ser avui percebut, ni internament ni per part de l'electorat, com una força capaç d'assolir en solitari els objectius pels quals treballa. No hem deixat de creure en el PSM; en tot cas, en la seva autosuficiència per aconseguir tot sol el canvi polític. La proposta del Bloc neix precisament d'una visió realista i pragmàtica, de la recerca de la millor fórmula per tal que el nacionalisme progressista pugui continuar incidint de manera eficaç en la realitat política i social, i evitar el testimonialisme estèril. Del que es tracta és de generar il·lusió, no de ser il·lusos.
|
