El PSM opina. 13/01/2006

Barreres urbanes

Els humans no podem negar que som ben egocèntrics. No hi ha millor manera d’entendre els problemes dels altres que passar-los un mateix. És clar que això no és una manera desitjable d’aprendre, però sens dubte és la que més ens marca i ensenya.

Doncs bé, en les darreres setmanes, per circumstàncies de la vida que esper que siguin breus i passin aviat, em veig amb la mobilitat lleugerament reduïda, cosa que em fa pensar en els problemes amb què es deuen trobar tots aquells que tenen problemes molt més grans –i permanents– que no els meus.

M’agradaria saber de què s’ocupa, exactament, un regidor de Mobilitat a l’Ajuntament de Barcelona, però estic segur que de moltes coses més que del sentit del trànsit en els carrers i dels aparcaments; entre altres coses, perquè a Barcelona hi deu haver un important col·lectiu de persones amb problemes diversos de mobilitat. Aquí, però, a Vila, la mobilitat dels ciutadans simplement no existeix.

Ja han quedat enrere els anys en què l’Ajuntament signava acords perquè hi hagués taxis preparats per a persones amb algun tipus de discapacitat motòrica, o que els nostres responsables municipals ordenaven l’habilitació de rampes a les voravies en els llocs de pas. Passar un dia amb una persona que necessita una cadira de rodes per a moure’s, ha estat un tòpic dels reportatges periodístics. Però ni això ha deixat empremta en la ciutat.

La meua disminució de mobilitat té més de molèstia que d’incapacitat: simplement sent un dolor o una molèstia a l’hora de pujar o baixar desnivells o escalons. Per això, he aguditzat la curiositat per veure quantes rampes hi ha des de Can Ventosa fins a la Colomina (més o menys, de casa al lloc de feina). No he estat bo a trobar cap ni una rampa. És a dir: una persona que es mogui amb cadira de rodes té difícil anar d’un lloc a l’altre. I això passa en un municipi governat per un equip que es diu progressista, però que no ha fet gaires esforços per eliminar els inconvenients amb què es troba un grup considerable de persones. He posat un exemple no triat a posta, sinó a l’atzar. Ni per travessar el carrer de Fra Vicent Nicolau, ni el d’Abad y Lasierra, ni el d’Extremadura... cap ni una rampa. Només una en un costat del carrer de Vicent Serra i Orvai, just a l’extrem on contacta amb el bulevard d’Abel Matutes, en un extrem d’un pas de vianants... però a l’altre extrem tampoc no hi ha rampa!

Doncs bé, si les persones amb alguna discapacitat –del tipus que sigui– respecte de la seua mobilitat, no tenen facilitats municipals per a moure’s per la ciutat, altra gent no ho té millor. Qualsevol persona que empenyi un cotxet de nadons es pot adonar de les mateixes dificultats, tot i que no li causin tanta molèstia. Però encara hi ha més: és que la mobilitat no ha de tenir en compte els dies de pluja? Els nostres regidors farien bé, qualsevol dia que plogui, de baixar pels carrers del Pratet i d’intentar passejar-s’hi amb el paraigües obert. Aleshores s’adonaran que la mobilitat no és cosa només d’un grup de persones amb alguna discapacitat, sinó de tots els ciutadans, en major o menor grau.

Una ciutat habitable ha de ser agradable per a moure-s’hi, per a passejar-hi. I aquest, ara per ara, no és el cas de Vila. L’Ajuntament gasta importants quantitats de sous en fer carrers reservats per als vianants, però no seria millor –i més progressista– elaborar un pla per a la ciutat, per tal de fer-la més fàcil per a transitar-hi, més habitable, en definitiva?