|
Ofegats en la pròpia abundància
Tenc un amic que és d'allò més curiós. Jo crec que li agrada ser
anticonvencional. Vaja, que s'hi dóna una mica i de tant en tant intenta
justificar els seus hàbits, els seus comportaments amb un tel d'insolència
asocial, amb alguna frase que hauria volgut ser lapidària si fóra evacuada per
un personatge mínimament famós. Ell es resigna en el seu anonimat i amolla la
pedra i no amaga la mà. L'altre dia, i mira que fa anys que el conec, em va
tornar a sorprendre. Em va dir que li agradaria que els Reis venguéssin cada
dos anys o tres, no ve d'un. Jo, el vaig mirar -no puc dir que sorprès perquè
diria una mentida, però sí encuriosit- per saber quina se l'empescaria per
justificar la collonada amb vocació de boutade que acabava d'amollar. Sí, em
va dir, com qui prem el vaporitzador d'un ambientador sobre la meva rància
perplexitat, així jo, es referia a ell, tendria dos problemes menys. I quins
eren aquests dos problemes? Eren la mateixa cara d'una moneda: per una banda,
haver-se de buidar el cap intentant regalar alguna cosa que pogués agradar a
l'obsequiat, pur compromís; per altra banda, haver de fer cas i posar cara
alegre davant les nicieses transgèniques amb què era obsequiat (suposadament
per complir també l'expedient). I tot per passar-nos per damunt, ni que fossin
carretons de batre, unes dates de calendari tan convencionals com dia 25 de
desembre i dia 6 de gener. Què hi farem, servituds de ser civilitzats!
La veritat és que són unes dates d'excessos, com un carnaval pantagruèlic
del tot inclòs. I enyoram les bledes bullides i la coliflor i les carxofes
torrades, de la mateixa manera que desterram la cotna de porcella, el torrons
convencionals, els casolans, el embussos de trànsit, els marejos de fer eslàlom
per dins les grans superfícies comercials i les colonitzacions timpàniques
dels ginguenbels i altres solfes familiars executades en totes les varitetats
possibles de tonalitats i estils musicals, audibles fins i tot en els urinaris públics
i altres indrets de difícil cobertura.
Voleu dir que tot plegat això, aquesta maregassa de la dilapidació, no pot
acabar ofegant-se dins la pròpia abundància? No em vull posar moralista perquè
crec que no s'hi escau i l'única moralitat permesa, en tot cas, és la que
intenta aplicar-se el meu amic: la de subvertir, tant com pot, que no és gaire,
l'ordre de les coses. He sentit a dir per la tele que la concentració de
juguetes en tan pocs dies pot ser contraproduent per als infants. Sempre
trobarem algú que se'n diu expert capaç de teoritzar-te sobre allò que li
bull al cap i només que ens hi afanyem una mica ens toparem amb algú altre que
sostendrà la tesi contrària. Però vist des del punt de vista de la paganitat
amb què ho mir, realment pens que tenen raó els qui sostenen que això és -i
ja em perdonareu la gràcia fàcil- insostenible.
I no s'acabarà amb la innocència infantil? O aquesta capacitat és
inexhaurible? No ho sé i tampoc no tenc gaire fe en els dictàmens dels psicòlegs
i dels analistes de les interioritats. El que sí percep és que avesam els
infants a navegar dins la més absurda abundància i són moltes les avinenteses
amb què els obsequiam amb juguetes que no desperten el seu més mínim interès.
Què vull dir amb això? Que les juguetes perden, no sé si per reiteració, la
capacitat de sorprendre, de suggerir, fins i tot la capacitat de motivar els
infants a descobrir totes les possibilitats lúdiques -si és que en tenen, si
és que no estan fabricades amb la perversa intenció que caduquin tot just quan
els has posat les piles- que l'enginy pot oferir. I llavors, aquests infants,
que mai no han tengut un no, que mai no han suat res, arribaran a l'edat crítica
de cursar ESO, o com s'anomeni dins el sistema educatiu, i tal vegada s'hauran
d'esforçar una mica, per allò de la cultura de l'esforç, i no en sabran gaire.
I es dirà que els mestres no els saben motivar i que per amunt i que per avall.
I què voleu, o què se'n pot esperar, si els tests s'assemblen a les olles?
|
