El PSM opina. 03/01/2006

El negoci de la guerra

Bon any, estimats lectors i lectores, i sobretot pau. Perquè si d'alguna cosa el món avui en va escàs, és de pau. Els resums informatius de l'any que aquests darrers dies han ofert les televisions ens ho han recordat abastament, per si a algú li fallava la memòria o es pensava que els missatges de felicitat i harmonia de la publicitat nadalenca tenien res a veure amb la realitat. Déu n'hi do, quin panorama. Entre els conflictes que fa anys i panys que duren i els balls de bastons d'estrena recent, el món està ben enfangat. Deu ser per això que el pressupost militar de l'estat espanyol per a 2006 experimenta l'increment més gran de la darrera dècada, en créixer un 6,1% respecte a l'any anterior, fins arribar a més de 7.400 milions d'euros. El titular de la portada de la Revista Española de Defensa (n. 212) que publica el ministeri del ram, en presumeix amb lletres ben grosses: «Incremento histórico en defensa», i dedica l'editorial i un ampli reportatge a glosar els indubtables beneficis del creixement dels salaris dels militars, les inversions en noves armes, i les ajudes financeres dels ministeris d'indústria, turisme i comerç a la indústria militar espanyola.

Anem a veure. En l'era Aznar mai no es van dedicar tants doblers a despesa militar com ara, sota un govern socialista presidit per Rodríguez Zapatero. Cert és que aleshores els doblers es destinaven a promoure guerres il·legals, i que en canvi ara la política militar espanyola és respectuosa amb l'ordre internacional. En això s'ha millorat, i seria injust no reconèixer-ho. Però tampoc no es pot negar que l'orientació de la política exterior espanyola -i la política de defensa n'és un aspecte- segueix mostrant tics que grinyolen amb el tarannà i el discurs pacifista de Rodríguez Zapatero, i no diguem amb el dels grups polítics esquerrans i nacionalistes que li han donat suport per a l'aprovació d'aquests pressuposts. Ja veurem si es confirma o es desmenteix la presumpta participació d'una fragata espanyola en unes maniobres militars sota comandament nord-americà relacionades amb la guerra d'Iraq; però sense que això fos cert, basta veure -res de nou sota el sol- la inacció espanyola respecte al contenciós del Sàhara, l'escàndol (per greuge comparatiu) que suposa la denegació de l'estatut d'asilat polític al líder opositor guineà Severo Moto, al costat del tracte exquisit que el govern espanyol dispensa al dictador corrupte Teodoro Obiang (ajuda militar inclosa), l'opacitat informativa respecte de la situació real a l'Afganistan, o el notable increment en la venda internacional d'armament fabricat a Espanya al llarg dels dos darrers anys.

El negoci de la guerra està de moda, i sembla que el govern espanyol -papers en regla, això sí- s'hi ha apuntat amb entusiasme. Qui no desencaixa amb tot això és el ministre que ocupa la cartera de defensa, José Bono, un polític que tant per l'estil com pel discurs -forma i contingut- s'adiu més amb l'espanyolisme cuartelero que amb la tradició socialista a la qual diu pertànyer. Sense anar més lluny, m'ha fet tremolar la seva crítica recent a la burocràcia de l'OTAN: s'hi entrelluca una aversió per la complexitat de la diplomàcia pròpia d'un suboficial xusquer de la postguerra. Això és preocupant. Però encara ho és més que tot això tengui lloc gràcies al suport de les forces polítiques d'esquerra i nacionalistes presents a les Corts, que avalen la continuïtat d'aquest ministre i posen a les seves mans la gestió del pressupost militar més gran de la història de la democràcia. Que algú m'ho expliqui, que no ho entenc.