El PSM opina. 09/12/2005

Progressistes

El terme “progressista� és polisèmic per definició. Com que deriva del mot “progrés�, i aquesta paraula significa moltes coses, segons qui l’usa, no ens ha d’estranyar que a voltes gent de dretes es qualifiqui de progressista.

I és que tradicionalment hom ha lligat l’esquerra al progressisme i la dreta al conservadorisme. I segurament sol ser així. Però, com passa sempre, les generalitzacions inclouen un marge d’error que cal tenir en compte. Eren progressistes els comunistes de la Unió Soviètica de fa 30 anys, per exemple? Jo crec que no. Són conservadors tots els que es qualifiquen, sense vergonya, de ser gent de dretes? Crec que tampoc.

Anem a palms: si consideram el progressisme o el conservadorisme com la simple adhesió a una ideologia determinada, moltes vegades ens trobarem gent que es diu progressista però que menysprea els homosexuals, o que manté actituds declaradament masclistes, o que tant li fa la solidaritat amb altres pobles o col·lectivitats que pateixen algun tipus d’opressió, sia social, cultural o lingüística. Moltes vegades el suposat progressisme d’algunes persones no passa de ser un posat exterior. A mi, personalment, em fa empatx usar el terme “progressista� amb aquesta gent. Crec que li escau més un altre terme, derivat de l’anterior: “progre�. Són els progres de disseny, els que van pel món predicant un progressisme que són ben lluny de practicar.

Ben al contrari, podem trobar gent, entre la dreta, que és oberta als nous temps, al respecte a la diversitat sexual, social, cultural o lingüística. És encara una minoria, dissortadament, però hi és. I aquesta gent moderada, que pensa que la iniciativa privada és el millor motor per crear riquesa i que no pren com a principi personal l’enriquiment sense límit encara que sigui a costa dels altres, sinó que creu que la societat ha de ser més justa i equilibrada, no pot ser qualificada, perquè sí, de conservadora.

I és que en el fons el progressisme o el conservadorisme no són estrictament ideologies polítiques, encara que a voltes s’hi vegin plasmats. Més aviat es tracta d’actituds vitals que estan en la línia de l’evolució humana, de la història de la humanitat en positiu. Per això, els progressistes solen ser gent que obre camí, que no és ben compresa per la societat contemporània, que fa propostes innovadores, que té com a nord la justícia social, la solidaritat, el respecte als altres... I a voltes els progressistes també s’equivoquen. És clar! Però en general la humanitat avança pels camins que uns anys abans han anat obrint altres persones progressistes, sigui en el terreny dels drets de la dona, dels drets socials, dels drets sexuals, dels drets col·lectius...

En canvi, els conservadors solen arribar tard pertot arreu. Avancen, també. És clar! Un conservador d’avui no pensa com un de fa 40 anys. Afortunadament! Però sempre es caracteritza per oposar-se als canvis, per intentar frenar-los, perquè els tem –al cap i a la fi, es tracta d’una altra actitud vital, tan respectable com l’anterior, però ben diferent– i creu que la societat ja està bé com està.

I on vull anar, amb aquesta divagació? Simplement a fer una ullada al panorama actual: quan tots els que havien aprovat i impulsat la constitució espanyola creuen que és hora de retocar-la i adaptar-la als nous temps, surten els qui amb més força s’hi oposaren, i que ara en fan una bandera, a la defensiva. Amb la seua actitud demostren que la societat ha canviat, justament: ara la majoria vol anar més enllà. I els immobilistes de sempre, que abans no volien aquesta constitució, ara la sacralitzen. No us diu res, això?