El PSM opina. 18/11/2005

Regnes d’aquest món

Sens dubte una de les grans conquistes de la humanitat, encara no assolida del tot, serà la separació de l’espiritualitat de les coses d’aquesta terra; dit d’una altra manera: la laïcitat de l’Estat i de l’Administració pública.

Això ja va ser una de les innovacions revolucionàries del cristianisme. Jesús, que moltes vegades va rebre requeriments dels seus deixebles per a manifestar-se contra Roma, tot i que era jueu, mai no va voler prendre partit: “El meu regne no és d’aquest món�, contestava sempre. I això, que durant molts segles ha estat una actitud “revolucionària�, també ha estat interpretat en clau reaccionària per corrents com el marxisme o la teologia de l’alliberament.

Tanmateix són ben pocs, en el món occidental, els qui aposten per la fusió entre Estat i confessió religiosa. Els estats moderns europeus ja fa anys que han pres aquest camí, i sembla que només seguint-lo podrà Turquia entrar dins la UE en un termini raonable.

La separació entre l’Església i l’Estat finalment ha fet entrar Espanya en aquest club de països “moderns�. Sens dubte és aquest un dels trets que ens diferencien, encara, del món islàmic, on les tendències contràries són molt més fortes, especialment entre el l’islamisme radical.

Dit això, sobta que alguns s’encaparrotin a mantenir privilegis que no els corresponen i a lluitar contra tots els elements per tal de defensar els seus interessos, com passa a Espanya amb l’Església catòlica.

No em consider un catòlic exemplar. Ni tan sols un catòlic. No som practicant, però he estat educat en els valors cristians, per més que me’ls hagi adaptat a la meua personalitat. Per això –no me n’amag de dir-ho-, cada any marcava en la declaració d’hisenda la creueta corresponent a les ONG i a l’Església. Ni uns ni altres no m’han fet mai cap rendició de comptes, ni l’esper, ni la desig.

Ara bé: l’Església catòlica espanyola no tan sols no és pobra, sinó que manté un lucratiu negoci com es la “Cadena de Ondas Populares Españolas�, una cadena radiofònica que no s’ha caracteritzat, en general, per una especial estima cap a les llengües no dominants de l’Estat (bona manera de posar-se al costat dels febles!). Ben al contrari, ara m’assalten dubtes raonables sobre si una part dels meus impostos no són dedicats justament a Càritas, ni a Mans Unides, sinó a muntar manifestacions a Madrid contra qualsevol política que té un lleuger tint de progressisme, sigui contra els matrimonis homosexuals o contra la LOE. I em vénen dubtes de si els meus impostos –ni que sigui en una mínima part– són usats per a pagar un bisbe que no té cap empatx a falsejar la història per a parlar de la “reconquista aragonesa d’Eivissa�. Em fa borronar el simple fet de pensar que, involuntàriament, puc estar finançant el conservadorisme més reaccionari i els que agredeixen la cultura i la llengua del meu poble, del meu país.

Els mateixos que s’escandalitzen per bodes civils d’homosexuals permeten que els temples es converteixin en niu de mercadeig de revistes del cor (cal recordar la recent boda de Sant Miquel de Balansat? Què hauria fet Jesús en aquest cas? Hi hauria hagut boda?). Els mateixos que reclamen el dret a la lliure elecció de centre escolar per part dels pares no són, justament, els que apliquen aquesta política a l’hora d’acollir immigrants o escolars “problemàtics�...

I a mi, tot això, que voleu que us digui, em comença a produir nàusees. Però aquesta gitera no es lleva amb píndoles. És molt més fàcil de llevar: n’hi ha prou amb no marcar la creu a la declaració de l’IRPF propera. I ja només falten uns mesos...