|
Escola i llengua
És necessari i lloable que els polítics
responsables d'Educació i les associacions de pares es preocupin que els
escolars rebin un ensenyament adequat per assegurar-los que, com a mínim en
acabar l'escolarització obligatòria, siguin capaços d'utilitzar el català i
el castellà amb fluïdesa i sense problemes. Però, en realitat, alguns
d'aquests polítics i alguna associació familiar no ho veuen així: precisament,
i les meves paraules no són cap error, aquells que defensen que la presència
del català i del castellà a l'escola com a llengua vehicular sigui la mateixa.
La pretensió d'assolir l'objectiu
que els escolars dominin correctament les dues llengües és lògica i
compartible; en canvi, la proposta que el model lingüístic escolar impliqui
que les dues llengües tenguin la mateixa presència com a llengua vehicular de
les matèries no lingüístiques és rebutjable, des del punt de vista dels
interessos de la nostra comunitat lingüística i, també, des del punt de vista
tècnic. I ho és, no sols perquè a la pràctica esdevindria un model amb un
elevat predomini del castellà, sinó precisament perquè, encara que es complís
escrupolosament, impossibilitaria aconseguir aquell objectiu. A part de diversos
estudis que ho demostren, n'hi ha prou d'observar els coneixements lingüístics
dels escolars que han estat escolaritzats en un model en què el català hi té
una presència majoritària i els que ho han estat en centres en què la presència
del català és igual o inferior a la del castellà: clarament els infants
potencialment més bilingües són els del primer grup; i no ho són en
detriment dels coneixements de castellà.
És molt obvi que els coneixements
lingüístics no s'adquireixen només a l'escola; sinó, bàsicament, a l'entorn
de socialització dels infants. Si hi senten contínuament una llengua o més,
si tenen oportunitat i necessitat d'usar-les, les aprenen. Si no fos així, hi
hauria al·lots escolaritzats els darrers anys que no sabrien castellà. A les
Illes Balears, la presència del castellà a l'entorn i els comportaments en les
relacions interpersonals actuen de manera tan favorable a l'adquisició del
castellà que, en general, fins i tot aquells alumnes de famílies
catalanoparlants que viuen en les zones en què hi ha més predomini ambiental
de català i que han estat escolaritzats bàsicament en català, dominen més el
castellà que el català els alumnes de famílies castellanoparlants que han
estat escolaritzats en català. I no en parlem, per tant, d'aquells alumnes de
famílies no catalanoparlants que viuen en entorns amb predomini del castellà i
que han tengut el català només com a assignatura i com a llengua vehicular
d'algunes poques matèries (o de cap). Molts d'aquests darrers són capaços,
naturalment, d'entendre sense dificultats el català, però incapaços de
comunicar-s'hi amb fluïdesa viable.
Fins ara, els qui acaben amb un
millor domini lingüístic de les dues llengües són aquells que han tengut un
major pes del català com a llengua vehicular al llarg de la seva educació (la
suma d'habilitats i coneixements lingüístics que tenen de castellà, català i
anglès, són àmpliament superiors als coneixements que tenen els alumnes que
han fet l'ensenyament exclusivament en castellà o en el qual aquesta llengua
tenia major o igual presència que el català).
Afortunadament ara hi ha un factor
favorable a la racionalitat enfront de la demagògia: l'experiència. Hi ha
molts de pares no catalanoparlants (de llengua castellana o d'altres llengües)
que han escolaritzat els seus fills en centres en què l'ensenyament era en
català i que han vist que els seus fills han après castellà i català i saben
que, si realment pretenen que els seus fills aprenguin les dues llengües,
aquesta és la via. Molts de docents ho constaten cada dia; deu ser per això
que no volen ser còmplices d'una proposta de retrocés presencial del català -per
professionalitat i responsabilitat- , i no pel radicalisme de què els acusen de
vegades.
Amb el model proposat com a ideal
per la Conselleria d'Educació, i que secunda alguna organització afí, els
alumnes particularment més perjudicats són, precisament, els fills dels
immigrants (de famílies castellanoparlants o parlants d'altres llengües),
perquè l'escola els impossibilita compensar el desequilibri lingüístic que hi
ha al seu entorn.
En les circumstàncies actuals, fer
possible una escola amb un alt predomini de català com a llengua vehicular
assegura infants bilingües; en canvi, un model d'equilibri formal entre les
dues llengües donarà com a resultat infants cada cop més funcionalment
monolingües castellanoparlants. Es tracta, per tant, d'aclarir l'objectiu: que
els alumnes siguin capaços de desenvolupar-se eficaçment en les dues llengües
o que damunt els papers hi hagi un fals tractament igualitari, que
impossibilitarà el domini de les dues llengües a un ventall ampli dels nostres
infants.
|
