El PSM opina. 08/11/2005

Herois de la resistència

C.W. Ceram (pseudònim del publicista i crític alemany Kurt Wilhelm Marek), un dels principals divulgadors dels grans descobriments arqueològics mundials, deia que l'arqueologia, a més de ser una ciència i un art, és una aventura, una aventura espiritual i física. A la primera part del seu llibre que en la traducció castellana es va titular El mundo de la arqueología (Destino, 1969). Ceram s'ocupava «intencionadamente de los modernos robos cometidos en las ruinas arqueológicas y de la lucha que sostienen los arqueólogos para proteger estos monumentos». Amb els seus llibres i articles, Ceram va contribuir a construir una imatge quasi sagrada de l'arqueòleg vocacional, dedicat en cos i ànima al rescat i la protecció del patrimoni històric, sovint davant la indiferència o la desídia de governs i institucions públiques.

Palma, novembre del 2005. L'ajuntament de la ciutat també confereix als arqueòlegs una mena de dignitat sagrada, un rol gairebé sacerdotal, però radicalment distint al d'aquella imatge de Ceram. El paper dels nostres arqueòlegs municipals no és el del sacerdot que consagra damunt l'altar de la memòria històrica l'herència dels avantpassats, sinó que s'assembla més aviat al dels capellans que acompanyen els reus de mort en el corredor cap al patíbul: no poden fer res per salvar-li la vida, però l'escorten solidàriament fins al lloc de l'execució. De manera anàloga, diumenge passat els arqueòlegs municipals complien el deure de certificar que la cadira elèctrica, vull dir la piconadora mecànica, duia a terme de manera implacable l'execució del pont del tren de Gaspar Bennàzar, condemnat a mort pel tribunal presidit per Catalina Cirer. I com totes les execucions i malifetes, aquesta també s'ha fet de matinada, d'amagat de la mirada acusadora del poble.

Qui va ser el geni que va dir que els pobles no s'equivoquen? Els fets demostren que el poble de Palma s'ha equivocat, de manera majoritària i reiterada, elegint per governar-nos una banda de fanàtics de la demolició, que es tornen boigs amb l'olor de formigó fresc, que s'exciten foradant els fonaments físics i espirituals de la ciutat, una casta de personal per a qui la memòria històrica, testimoniada pels vestigis arquitectònics i patrimonials que encara no han sucumbit a la seva envestida, són una nosa, un fre, una restricció a la seva idea estúpida i malalta de progrés.

Ceram es lamentava de l'escàs interès dels poders públics davant la destrucció del patrimoni. El que ell no va preveure és que un govern es podia convertir, directament, en el principal instigador de la devastació. Per a Ceram, els arqueòlegs són uns aventurers. Doncs a Palma, en ple segle XXI, aquesta aventura adquireix tons dramàtics. Cada dia són més freqüents les notícies de professionals de l'arqueologia que protagonitzen batalles increïbles per salvar un bocí de patrimoni de les urpes d'aquells que segons les lleis, paradoxalment, haurien de ser els seus protectors: els poders públics. Si les institucions són les primeres que atempten contra el patrimoni, amb quina autoritat moral podran intervenir en casos d'agressió patrimonial realitzats per particulars? Enmig d'aquesta situació, i a banda del trist ofici d'enterramorts que han d'exercir els arqueòlegs municipals, la resta d'arqueòlegs i similars s'estan convertint en una espècie d'herois de la resistència. I això, perdonau, no em sembla gaire normal. Més aviat em sembla subnormal.