|
Passió de gavilans
Hi havia, al meu poble, una família
que els deien de cals gavilans. O millor dit, de ca les gavilanes; perquè, com
bé ho deveu entendre, qui tallava el bacallà eren elles: dues germanes
rabassudes que feien ballar damunt el call de la mà un caganiu, disforjo i
malengirglat, per a més inri. Tanmateix, la genètica, oculta i capriciosa,
agermanava allò que les estructures superficials s'encaparrotaven de fer
divergir. Vaja, com una LOHAPA, encoberta i ancestral, que tots poden sospitar
que existeix entre el «nuevo talante» i la garrotada seca. Eren odiades, les
gavilanes, perquè envejoses com la tinya, se sentien autorrealitzades bavejant-se
dins l'infortuni d'altri. Allò que potser queia més tort als vilatans era la
seva actitud davant la mort; davant la mort real, la que passava lentament rere
la creu i els parenostres. S'aposentaven a un racó fosc d'una cantonada, a
veure desfilar el seguici, i males llengües sostenien que els ulls els
espirejaven, no de llàgrimes falses, sinó de malícia. Que s'acarnissaven amb
el difunt com unes rapinyaires i li devoraven les entranyes abans que fos silent
pastura de cucs. Tothom hauria pagat mig potosí per saber exactament la
lletania que passaven quan el difunt feia el darrer recorregut pel poble. Però
formava part de l'aurèola de les gavilanes. Elles podien viure dins la misèria
més consuetudinària, fins i tot, hom pensava que no feien gaire cosa per
sortir-se'n, que s'hi rabejaven, però que es redimien en l'infortuni de l'altri.
En l'infortuni suprem o també en el quotidià: una truja que no es verria, un
cavall baldat o un atac de feridura.
No sé per què aquesta nebulosa de
les gavilanes m'ha vengut a la memòria. Potser, no puc negar-m'hi, hi ha hagut
un flaix del serial que emeten per una cadena televisiva on tots són arpelles i
carronyaires. Potser, m'han vengut al cap remogudes per la passió que ha
aixecat el debat de l'Estatut de Catalunya. Com si les gavilanes del meu poble
estassin aposentades al cap de cantó i mirassin passar la corrua fúnebre (llegiu
els ponents) picontejant-la d'arpellotades. Mai ningú no hauria pogut sospirar
que un debat polític, en aquest temps on l'exercici de la res pública sembla
tan devaluat, pogués aixecar tanta expectació; sobretot si hem de fer cas a
les xifres d'audiència que va donar TVE, que va transmetre el debat íntegrament
per la 2. Alguna cosa es deveia remoure en els sagins patriòtics que li
donassin tanta cobertura mediàtica. Tanmateix, allò que degué congregar tanta
audiència no era tant el que es deia sinó més aviat el morbo. Unes ganes
immenses de perbocar verí contra el tema. No crec que hi hagués molta gent,
especialment dels qui seguiren el debat per la 2 de TVE, que els interessàs
confrontar opinions, que els interessàs il·lustrar-se sobre el tema. Els
interessava la visceralitat, perquè en aquest tema, els que ja us imaginau,
sempre han pensat amb les vísceres. S'ho devien mirar amb passió, com qui mira
una correguda de braus o un partit de la selecció. Això per a ells és sagrat:
la unitat de la pàtria. Ho duen a la sang, com els cromossomes malèfics de les
gavilanes.
I tant se val si són de la caverna
o de la postmodernitat. Per ventura hi ha hagut alguns detalls siginificatius
que no ens haurien de passar per alt. Simultàniament al debat al Congrés, les
forces vives catalanes varen convocar un acte d'adhesió a la causa catalana al
Círculo de Bellas Artes. Bé, tota la progressia de la moguda i de la
postmoguda, en van restar absents. Com si res no passàs. Pitjor que una causa
perduda per la qual solen perdre el kirielèisson.
No sé si ha estat una macabra
coincidència però pens que l'esperit de les gavilanes també s'ha tornat a
ressuscitar al meu poble. De les gavilanes que encobrien les pròpies misèries
rabejant-se amb l'infortuni dels altres. Han penjat pels carrers unes fotocòpies
contra en Laporta, unes fotocòpies que es reivindicaven com a mallorquins i
enviaven el mapa del president blaugrana, i no sé si a ell també, a prendre
pel cul. I és que tot allò que sona a segons què estimula les bòfigues, a
les arpellades sordes, com la de les gavilanes amb els difunts, fossin, els
finats, de la pasta que fossin.
|
