El PSM opina. 04/11/2005

Models lingüístics

Ja fa uns quants anys, en un dels primers cursos de cultura organitzats per l’Institut d’Estudis Eivissencs, la filòloga Aina Moll afirmava que un dels factors que serien indicatius del grau de normalització del català seria el fet que un eivissenc pogués usar amb normalitat les paraules noi o xiquet, o que un català principatí pogués fer el mateix amb els mots al·lot o xiquet.

Ja ha plogut molt –tot i la sequera– des d’aleshores, i la realitat política dels països de parla catalana ha canviat considerablement. Tres comunitats autònomes espanyoles consagren l’oficialitat del català als seus territoris. Però Aragó encara no ha reconegut el català a la zona de llevant, i no sembla que Múrcia pensi per a res en els seus ciutadans de la vall del Carxe. Les comunitats importants disposen de mitjans de comunicació social públics, són competents en educació i impulsen variants estàndard del català.

Ara bé: impulsen el mateix estàndard? No. Al Principat prima el model barceloní –o com a molt, el central­– i els parlants de Lleida no es veuen representats en els programes de televisió ni en els llibres de text escolars. El mateix passa amb el valencià septentrional, de bona part de Castelló, voluntàriament ignorat per la Generalitat valenciana, que el deu considerar massa proper al català del Principat. Aquí, a les Illes Balears, seguim el mateix camí. El model IB3 no té gaire en compte el menorquí i l’eivissenc, tot i les ben intencionades declaracions inicials. L’eivissenc, per exemple, és més proper fonèticament al barceloní que no al mallorquí. Però ara no podem veure els partits de futbol per TV3, i hem de recórrer a IB3. Amb tots els respectes cap a Miquel Àngel Nadal i el seu company comentarista –de qui no record el nom, però sí la seua entonació repetitiva–, com molts altres eivissencs, sentia més propera la dicció dels comentaristes catalans que no la dels mallorquins. I les imatges són les mateixes! Cosa que demostra que un programa és diferent si hi ha textos diferents –bonica lliçó sobre situacions comunicatives per a molts d’estudiants­–. Resumint: cada comunitat autònoma impulsa el seu propi estàndard.

La cosa no seria greu si això no es fes amb caràcter excloent. A mi em sembla perfecte que al Canal 9 donin prioritat a les formes valencianes, i a IB3 a les baleàriques –no just a les mallorquines!–. El que no em sembla bé és que es proscriguin les variants lingüístiques que semblen més pròpies d’altres parlars. I que aquesta proscripció pugui arribar a l’absurd de preferir les emissions en castellà a les que fan servir un altre model de llengua estàndard. Té sentit que per no sentir una pel·lícula doblada en català central a IB3 o al Canal 9 s’emeti en castellà? Té cap sentit fer doblatges de Doraemon a cadascun dels subestàndards regionals orals del català? Evidentment no. O es fa amb la finalitat del secessionisme lingüístic –ben contrari als objectius de la normalització de qualsevol llengua, per cert–, o es fa des d’una ignorància supina que hauria d’avergonyir els nostres governants.

Així les coses, no va sent hora de rompre una llança en favor de la barreja dialectal? Ja n’hi ha prou, de considerar una incoherència l’ús, en un mateix escrit, de formes baleàriques (cant, menjam) mesclades amb les valencianes (seua, cante, ixca) o les centrals (penso, cantéssim). La barreja dialectal ja és un fet en aquest món cada volta més globalitzat. No posem, idò, més barreres a la llengua, i deixem que sigui normal –en l’àmbit de la variant estàndard– allò que ja comença a ser normal al carrer.

Tota la comunitat lingüística hi sortirà guanyant.