He seguit el culebrot de la
piscina d'en Pedrojota des de la dist脿ncia del meu estiueig menorqu铆, i no
he pogut evitar d'establir paral路lelismes amb aquell altre serial que va ser
la persistent -i fruct铆fera- reivindicaci贸 popular menorquina del dret de
pas pel Cam铆 de Cavalls. Entre els mesos de novembre de 1997 i febrer de
1999, la Coordinadora en Defensa del Cam铆 de Cavalls, amb la participaci贸
activa de centenars de ciutadans, va realitzar una volta a l'illa per etapes -caminaven
un trosset cada segon diumenge de mes-, resseguint el tra莽at de l'hist貌ric
cam铆 costaner. En diferents punts es van trobar amb propietaris que pretenien
vetar aquella caminada pac铆fica. Un dels moments 脿lgids va ser el 15 de
febrer de 1998, al terme municipal d'Es Migjorn Gran, quan els propietaris de
S'Heretat des Duc es van enfilar dalt una paret seca per impedir el pas de la
marxa. El pat猫tic espectacle protagonitzat pels hereus del Duc va ser
enregistrat per les c脿meres de televisi贸 i dif贸s pels canals estatals, cosa
que va comportar una major publicitat i un increment del suport popular a la
causa que defensava la Coordinadora. L'猫xit d'aquella campanya memorable va
quedar reblat amb l'aprovaci贸 de la Llei del Cam铆 de Cavalls de Menorca pel
Parlament de les Illes Balears, el 21 de desembre de 2000. Governava,
aleshores, el Pacte de Progr茅s...
Les semblances entre els dos
casos s贸n evidents: tots dos s贸n expressi贸 del conflicte que genera la
restricci贸 del pas per boscos i garrigues i per la costa. Hist貌ricament,
tant a Mallorca com a Menorca, l'exercici de la propietat privada havia estat
compatible amb l'exercici del dret de pas per moltes zones del camp i pel
litoral. A ambdues illes, la parcel路laci贸 desmesurada i la conversi贸 de pr脿cticament
tot el territori insular en objecte de promoci贸 immobili脿ria, ha provocat un
canvi substancial en l'exercici de la propietat, cada vegada m茅s gelosa de
tancar i protegir qualsevol acc茅s als seus dominis. I 茅s l貌gic, i positiu,
que aix貌 generi tensi贸 social. La difer猫ncia est脿 que la cohesi贸 de la
societat menorquina es mant茅 notablement m茅s sana que la de Mallorca, de
manera que a l'illa menor hi ha una capacitat de mobilitzaci贸 i pressi贸 que,
malauradament, a Mallorca cada vegada 茅s m茅s feble. Mentre que la
reivindicaci贸 del Cam铆 de Cavalls va ser protagonitzada per una campanya
ciutadana amb un suport majoritari de la poblaci贸, l'afer de la piscina de
Son Servera, com d'altres casos amb menys ress貌 medi脿tic per貌 de les
mateixes caracter铆stiques, es redueix a la protesta dels partits de l'oposici贸
pol铆tica i d'unes afeblides organitzacions socials. En el cas menorqu铆, els
responsables pol铆tics es van veure obligats a donar satisfacci贸 a la demanda
popular. En el cas mallorqu铆, els laments de Francesc Antich no fan altra
cosa que posar en evid猫ncia la seva nul路la influ猫ncia davant el govern de
l'Estat, que 茅s del seu mateix partit: Antich ja pot dir missa, que els
responsables de la Demarcaci贸 de Costes no han tingut cap problema a concedir,
ni que sigui temporalment, l'煤s privat de la famosa piscina al seu okupa. Si
la reivindicaci贸 social del dret de pas fos majorit脿ria, i contundent, el
govern de l'Estat tindria un dilema: o donar resposta a la societat, o cedir a
la pressi贸 d'un diari influent al conjunt l'Estat. Malauradament, 茅s obvi
que aquest dilema, a hores d'ara, no existeix. La soluci贸, doncs, no est脿
tant en mans dels pol铆tics, sin贸 sobretot en les nostres, en les dels
ciutadans... si 茅s que encara hi som a temps. Perqu猫 tamb茅 podria ser que,
avui per avui, ja es pugui dir de Mallorca all貌 que Margaret Thatcher va
afirmar en els seus anys de gl貌ria: que la societat no existeix, sin贸 tan
sols els individus.
