El PSM opina. 02/09/2005

Rigidesa i rigor urbanístics

En els darrers dies un tema urbanístic ha esdevingut el moll de l’os de la política municipal vilera: la reforma de can Botino i, especialment, de la seua coberta. He de confessar que no som cap entès en la matèria. Únicament puc jutjar com a ciutadà, amb un mínim de criteri estètic, i des d’aquesta perspectiva em sembla que la qüestió és una discussió bizantina. Una altra qüestió és, però, l’aspecte normatiu.

 

Els populars, prenent com a base la lletra del PEPRI de Dalt Vila i un informe oficial europeu, consideren que la reforma de can Botino vulnera la legalitat vigent. Els socialistes, que no. Dit això, crec que, per damunt de qui tengui raó, hi ha normes massa estrictes. Record que un bar del barri de la Penya tenia dificultats, segons el PEPRI corresponent, per obtenir llicència de bar-musical. A voltes las normes van massa lluny en el detall. Quin sentit té que les normes urbanístiques entrin en el detall de si un bar ha de ser musical o no, i en canvi no entrin en el tipus de música? O és el mateix la música tranquil·la del jazz, o les actuacions en directe, que la música txundatxum d’alguns bars de la zona?

 

Amb les actuals normes urbanístiques, en algunes zones del camp d’Eivissa és impossible que algun arquitecte innovador faci una autèntica obra d’art, d’avantguarda, perquè s’han de seguir unes tipologies determinades que hi estan en contradicció. I tanmateix, hem de considerar que moltes de les construccions d’arquitectura pseudotradicional entren dins les tipologies autoritzades? És realment absurd.

 

De tota manera, feta la llei, feta la trampa. Perquè si no com s’explica una construcció prop del cap Martinet més pròpia del món de Walt Disney que no de l’entorn rural o turístic de Jesús? Com s’explica que s’autoritzin, en zones d’alt interès paisatgístic, construccions dedicades a la restauració o l’hostaleria?

 

És evident que les normes urbanístiques, a voltes, són massa rígides i permeten un escàs marge de maniobra, i potser és aquest el cas de can Botino. Però també és cert que aquesta rigidesa, volguda per legislador, respon a la necessitat d’evitar abusos. I aquests abusos es continuen produint quan els responsables municipals ho consideren convenient, al seu aire, sense cap trava real que els ho impedeixi: així, no tenen cap empatx a fer servir la figura de la declaració d’interès general per a un bar, un restaurant o un quiosquet, sense tenir en compte que aquest recurs només s’hauria d’usar en casos verdaderament excepcionals, i no a discreció, segons interessos electorals o l’amiguisme de torn.

 

Dit d’una altra manera: seria bo que els legisladors dotassin la normativa de major flexibilitat quan es tracta de tenir en compte criteris estètics, artístics o funcionals, i que en canvi garantissin una major objectivitat i independència a l’hora de fer ús de figures legals excepcionals.

 

Tanmateix és clar que això només pot funcionar si hi ha un efectiu i eficaç control de la disciplina urbanística per part de totes les institucions, les municipals i la insular. En cas contrari, l’urbanisme esdevé una eina política més en mans d’uns o dels altres, però sense cap credibilitat davant l’opinió pública. I és que moltes vegades són les pròpies institucions o empreses públiques qui se salten el requisit –tan elemental, per altra banda– de sol·licitar llicència d’obra... Ho ha fet, per exemple, l’Autoritat Portuària davant l’Ajuntament de Vila o AENA davant l’Ajuntament de Sant Josep en les últimes obres? Potser sí, però segur que hi ha casos en què les sol·licituds de llicència no figuren en cap registre d’entrada. I així... no anam bé.