|
Una nova crisi del PSM
Els esdeveniments de Santa Maria del Camí han situat
en primera línia de l'actualitat política la possibilitat d'una
nova crisi del PSM. Tot plegat m'ha fet recordar la de finals dels anys setanta,
quan semblava que el nacionalisme d'esquerres seria engolit totalment i absolutament
per la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Aleshores molta gent havia
escollit anar a recer del partit de Felipe González i Alfonso Guerra.
En aquella època, amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés
d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la
histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi
segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte
que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses
sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué
una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment,
amb la sortida d'elements sense ideologia definida es pogué arribar fins
a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent
de portar el PSM dins el cau del PSOE.
Quan el secretariat polític del PSM va fer pública
la famosa «proposta de Convergència» (vegeu Mallorca Socialista,
núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova
provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista
del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus
punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el
socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents: 1) «Acceptació
del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme
com a mètode d'anàlisi de la societat». 2) «Reconeixement
de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social».
3) «Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument
reproductor del sistema capitalista. I, en el punt 5è s'exigia igualment
«el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats
i dels pobles [que integren l'Estat espanyol]».
Com el mateix Sebastià Serra recorda -vegeu Entrevista
a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeras pàg. 43
del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat
i la il.lusió, Edicions Cort, 1995-: «Hi hagué moltíssims
intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos
viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos
d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava
el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta
via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit
estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista.
Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics,
que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys». Seguidament el periodista
li demana:
-I a vostè no el volgueren?
-Ja, ja [respon Serra]... no sé si em varen voler o
no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però
jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se
des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi
ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes.
Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar
el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a
molts».
En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre
de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l'OEC contribuí -i molt!-
a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari illenc.
La direcció del PSM que resistí els «cants de sirena del
PSOE» era formada per Sebastià Serra, secretari polític;
Eberhard Grosske, relacions exteriors; Joan Perelló, cultura; Pep Bernat,
moviment obrer; Jaume Obrador, moviment ciutadà; Miquel López
Crespí, formació; Margalida Bujosa, dona; Joan Mesquida, joventut;
Jaume Montcades, propaganda; Rafel Oliver, Mallorca Socialista; J. A. Adrover,
pagesia; Paco Mengod, organització. Som molts el que pensam que, si aleshores,
en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació
institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar
amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització
a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. No crec que puguin acabar amb
el nacionalisme d'esquerres.
© EL MUNDO / EL DIA DE BALEARES
|
