|
Resposta al PSM
Resposta al PSM
El PSM ha anunciat un lloable i necessari moviment d'obertura a la societat,
i no seré jo qui es negui a participar en aquest envit, si m'accepten
com a representant d'una determinada opinió. He llegit la seva proposta
d'Estatut i em sembla un treball modèlic per coherent. No crec, però,
que aquest sigui el tema que més necessita incorporar criteris externs.
Crec que la desconnexió amb la societat s'ha produït per causes
més fondes que cap actuació concreta. Crec que allò que
primer ha de repensar el PSM és què vol ser quan sigui gran. I
aquest problema no és d'ara. Quan el seu diputat Damià Ferrà
Pons es va passar al PSOE, fa devers denou anys, ja va dir que ho feia decebut
perquè el PSM no es volia convertir en el gran Partit Nacionalista de
Mallorca que molts consideràvem que era necessari (i això que
aleshores hi estava més prop que ara). El problema de la seva definició,
de la seva ubicació ideològica, encara no s'ha resolt. I no s'ha
resolt perquè aquesta qüestió requereix una obertura real
a l'anàlisi i la discussió, sense dogmes ni prejudicis: ha d'afectar
els fonaments del partit. Mateu Morro, que hagués pogut aportar punts
de vista molt argumentats i precisos en aquesta confrontació d'idees,
sempre la va esquivar per «essencialista». Morro sempre es va trobar
millor dins una certa indefinició perquè d'aquesta manera imposava
millor la seva autoritat en cada decisió concreta (sempre va considerar
el partit com un simple instrument per dur a la pràctica les seves dèries
d'historiador marxista, i em consta que una telefonada seva feia canviar el
vot de moltes agrupacions). Un militant notable, actualment exconseller, fa
anys donà cos al dirigisme de Morro quan en un Consell Nacional va dir
que només faltaria que aquells que fan la feina i que duen el pes del
partit fossin desautoritzats per les bases. És un argument potent i pervers
que explica, justifica i demostra la pertinència de la meva apreciació.
Contra la dejectada discussió essencialista, Morro sempre defensà
el «fer camí». I fa també molt de temps que Jaume
Santandreu posà el dit a la nafra quan denuncià que, a més
de camí, convenia saber cap on l'havia de fer, el PSM, al camí.
L'article de Pere Sampol de divendres de la setmana passada demostra que el
PSM no ha rectificat ni un mil·límetre la línia morrista
de tota la vida: davant les acusacions de passivitat que la premsa dedicava
al PSM, Sampol argumentava que el partit estava més actiu que mai perquè
totes les planes dels diaris duien actuacions de les seves agrupacions. Actuacions
contra les autopistes, contra aquell xalet irregular, contra aquella piscina,
a favor d'aquell casal de vells...tot demostra que el PSM s'ha posat les piles
i fa més camí que mai. És a dir, Sampol no ha entès
que no són només aquestes respostes les que demana la societat
mallorquina. Damià Ferrà Pons, després de l'èxode
d'alguns altres dirigents, també afirmà que el PSM havia quedat
sense ideòlegs. El dit va entrar més endins, a la nafra. I la
nafra perdura. I és més grossa perquè avui ja no basta
preguntar-se cap on va o cap on ha d'anar el PSM: ara ja s'ha de començar
a estudiar què és o què ha arribat a ser el PSM. He argumentat
moltes vegades que el PSM es comporta més com una secta que com un partit
polític. Podria aportar molts d'indicis que fan coherent aquesta afirmació,
però n'esmentaré tres: les relacions amb els altrees partits,
la negativa a fer autocrítica del seu passat i el perfil psicològic
que han arribat a adoptar els seus militants. Respecte a les altres organitzacions,
les sectes tenen un comportament diferent del dels partits polítics.
Normalment, cada partit és conscient d'ocupar l'espai ideològic
que ha triat, i respecta que els altres tenguin també aquesta concepció:
entre tots formen una estructura que garanteix la participació política
dels ciutadans. Les religions, en canvi, es veuen a si mateixes d'una altra
manera: n'hi ha una, la pròpia, que és la vertadera, i les altres
són falses; la seva obligació és intentar implantar-se
universalment, eliminant les altres (perquè són falses). Una conseqüència
pràctica de la concepció sectària del PSM és la
seva dificultat per manejar la política d'aliances (una secta no es pot
aliar amb cap altra: si de cas, l'ha de destruir o l'ha d'assimilar). Els partits
afins s'alien entre si per posar les respectives forces al servei d'objectius
compartits, però les sectes afins o semblants són les que més
s'odien i més es barallen. Em sembla indiscutible que aquestes consideracions
són una explicació plausible al conflicte que mantenen viu els
partits nacionalistes a Mallorca, i si aquesta explicació és versemblant,
el PSM és el principal responsable de la mala maror que hi ha. El problema
és que la incapacitat del PSM d'assumir un paper normal (de partit normal,
vull dir) contamina tota l'escena nacionalista. En relació amb UM no
surt de la incoherència: si fos cert que UM no és capaç
de representar netament els interessos del centredreta nacionalista, seria un
servei al país tornar als orígens, quan UM, filla de la UCD, no
era més que un apèndix del PP i el PSM assumia el paper d'únic
partit nacionalista, acollint, per coherent, tot l'electorat que posava fonamentalment
la llengua i la cultura al centre de les seves preocupacions. Ara, però,
la tendència del PSM és tancar les portes a tot aquest sector
(professions lliberals, empresaris i catòlics conservadors, per entendre'ns)
amb una aliança amb Esquerra Unida. I respecte a ERC, el PSM hauria de
reconèixer dues coses: que existeix i que existeix per un error seu.
Reconèixer l'existència d'ERC és el preu d'un error de
Mateu Morro que el PSM haurà de pagar un dia o altre si vol fer paus.
L'Església Catòlica encara considera el luteranisme com una enrabiada
injustificada, i el PSM, com a església vertadera que es considera, segueix
el mateix camí. Quant al perfil psicològic dels militants, una
cosa és la disciplina de partit (fer costat a decisions democràticament
adoptades) i una altra és el vot d'obediència (deixar en mans
del Sant Pare fins i tot les opinions que internament s'han de defensar). En
el cas del PSM ha funcionat més el vot d'obediència típic
de les organitzacions vaticana i comunista que la disciplina de partit, pròpia
de les organitzacions democràtiques. L'obra d'Antoni Marimon és
un exemple de militància obsedida per no fer cap passa a fora de l'ortodòxia:
historiador honest i equànim, reflecteix ponderadament la transcendència
de les persones i els fets... excepte quan escriu del seu partit. A la seva
història del PSM, l'escissió que donà origen a ERC i els
seus protagonistes són despatxats amb una línia. No hi trobareu
ni el qui, ni el com, ni el perquè. El PSM no té un Sant Ofici:
tot ell ho és. El PSM ha perdut el seu profeta, i tanta sort que ha sortit
el Pla Territorial, que té entretenguts els militants de cada poble.
La tutela del líder no és perceptible pels afilitats (i jo n'he
estat un), igual que els peixos de la mar no saben quina cosa és l'aigua.
I quant a la revisió del passat, encara és l'hora que el PSM ha
de reconèixer com a excepcionalment positives les aportacions de Biel
Majoral o de Jaume Santandreu, oblidats i proscrits. O que ha de reconsiderar
les úniques expulsions (que jo sàpiga) de tota la seva història
(plena, per altra part, de desercions impúdiques), les que precisament
originaren la creació d'ERC aquí. En el seu moment se silenciaren
(perquè foren irregulars) i ara no es volen revisar: un comportament
semblant al que mantenen els hereus del feixisme respecte a les víctimes
de la sublevació franquista, i l'Església Catòlica respecte
a les monstruositats que ha comès durant la Història. Els actuals
dirigents només volen com a herència «el partit que més
ha fet per Mallorca els darrers vint anys», i els errors, si n'hi ha hagut,
ni analitzar-los, ni discutir-los: tota l'escòria a can Mateu Morro que,
pel que sembla, va comandar sense la complicitat de ningú. La meva conclusió
és que els actuals dirigents del PSM s'equivoquen quan diagnostiquen
que «no ha passat res» i que cal més PSM que mai. No sempre
són els altres, els que van errats. Cal una refundació del PSM
si volen que el partit torni a ser normal i que els militants deixin de creure
en dogmes per tenir, només, conviccions. I voldria que aquestes reflexions
no fossin considerades com una agressió gratuïta, perquè
no ho són. Tots anam dins un mateix vaixell.
Joan Mir. Professor de la UIB.
Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2500+6+144583
Diari de Balears - Tel. +34 971 78 8300 - e-mail: master@diaridebalears.com
Copyright © Grup Serra.
|
