|
Defensa de la cadireta
Martes, 12 de julio de 2005
L'AGORA
Defensa de la cadireta
MIQUEL LOPEZ CRESPI
Quan la burocràcia dirigent dels partits i organitzacions
de l'esquerra acomodada parla dels successius fracassos electorals sempre sol
donar la culpa del que s'ha esdevengut a factors externs. Els factors externs
sempre són els errors produïts pels altres partits. Si és
una coal·lició electoral la que ha estat derrotada, són
els dirigents i militants dels altres partits els causants del fracàs.
Si anaven en solitari, la causa d'haver perdut les eleccions és la pluja
d'aquell dia, el sol que va fer que la gent anàs a la platja. Evidentment,
els dirigents que fracassen o que ensorren experiències progressistes
que el poble ha trigat anys a bastir, mai no tenen la culpa de res i, el que
és encara pitjor, mai no dimiteixen.
Però amagar el cap dins l'arena com els estruços
no soluciona el problema ni contribueix a la regeneració de la vida política
de les Illes. La gent comença a cansar-se i avorrir-se de veure sempre
els mateixos vividors del romanço, després de cada fracàs
electoral, bastint històries de ciència ficció cada vegada
més complicades i esotèriques provant, inútilment, de dissimular
la seva part de responsabilitat en la derrota. Són els especialistes
a fer el beneit, els que donen la culpa als altres, els especialistes, doncs,
a mantenir-se en el poder, malgrat que aquest sigui cada vegada més esquifit,
més problemàtic. Mentrestant van passat les setmanes i els mesos.
I això és l'únic que sembla importar. Entre renovacions,
refundacions, congressos extraordinaris, assemblees preparatòries i reunions
de treball per a concretar la futura fórmula salvadora, les nòmines
institucionals arriben al compte corrent. I, mentre arriben les pagues que l'estat
atorga per la gestió de les institucions del règim, tot funciona
bé, la crisi és sempre conjuntural, superable.
Aquests silencis, la manca de definicions polítiques,
l'especialització en el camuflatge ideològic, tot plegat és
molt rendible. Hi ha buròcrates polítics i sindicals que, d'ençà
la restauració de la monarquia, viuen d'esquena dreta i ja ningú
no recorda en quina època prehistòrica treballaren com els altres
humans, els habitants d'aquest nostre país, tan maltractat per la història.
I són precisament els atacs continuats a tota idea d'autèntica
transformació social, les depuracions fetes dins dels sindicats i organitzacions
que han controlat els vividors del romanço, els canvis continuats de
camisa, el servilisme respecte als poders fàctics malgrat alguna declaració
demagògica per entretenir els votants, el que ha anat enfonsant les bases
des d'on es sostenia la seva prepotència i cinisme. Anys de pactes amb
la patronal, d'estar a les ordres del règim, han minat els fonaments
sobre els quals es bastia la seva dèbil base de representació
institucional. Quan l'electorat ha constatat que no hi havia gaire diferències
entre alguns dels petits grups de l'esquerra nominal i la socialdemocràcia,
el PSOE, en aquest cas, l'electorat progressista s'ha estimat més donar
el vot a l'autèntica socialdemocràcia, no a un succedani descafeïnat.
Altres, els sectors més radicals, avorrits per tanta martingala i claudicació
davant els poders fàctics, s'han estimat més passar a l'abstenció
activa. Avui dia els analistes expliquen que entre el quaranta per cent actual
d'abstenció a l'estat hi ha més d'un deu per cent de gent d'esquerra
autèntica avorrida per les claudicacions dels seus hipotètics
representants. És el fàstic causat per tanta verborrea justificativa,
l'absurd llenguatge de la postmodernitat que no diu res i que arriba a resultar
embafador amb tanta inútil adjectivació sense contingut. Allò
tan sabut que, per a justificar fracassos, es concreta en discursos tan coneguts
com aquell que diu: «El partit es referma en la seva ideologia, en els
trets que li són propis, els quals mai no deixarà de banda. La
direcció malda per refundar un espai més autèntic, propi
de les Illes, que doni respostes als reptes del segle XXI. Es tracta de recuperar
un missatge polític comprensible per a la gent. Un missatge sòlid
i consistent en el seu contingut però flexible i conciliador en la forma...».
I així fins al fàstic, sense saber mai quin tipus d'ideologia
es defensa, quin és, en concret, el projecte que es vol bastir. Refundacions
que, pel que hem anat constatant, són com a cortines de fum per a entretenir
el personal fins que arribi el salvador anunciat a les sagrades escriptures,
la conjuntura favorable que, novament, permeti els eterns dirigents de la nau,
afirmar que «la crisi ha estat superada».
© EL MUNDO / EL DIA DE BALEARES
Política de privacidad
|
