El darrer ministre de Franco
Em pensava que quan m'asseguĂ©s a escriure aquest article ja tindrĂem notĂcies
-bones o dolentes- de GalĂcia. Mirau que costa treure'ns de damunt aquest
senyor, eh? Ja ho veis: tot es decidirà en la pròrroga, en el darrer minut, i
pel gol d'or. SĂ, la saviesa popular, que mai no s'equivoca, ens recorda que no
hi ha malaltia que duri cent anys, però com que també diu que mala herba mai
no mor, estam amb l'ai al cor. Ep, aquest rodolĂ Ă©s involuntari. Però ja estĂ
escrit. BĂ©, la veritat Ă©s que el podria esborrar, com ha fet don Manuel amb la
seva biografia: n'ha suprimit tots els anys que va ser ministre de Franco!
Segons la seva web electoral, es va iniciar en polĂtica l'any 1975, quan va
ser, diu, un dels artĂfexs de la transiciĂł democrĂ tica espanyola. Dels anys
anteriors esmenta la seva pertinença a diverses institucions acadèmiques,
cientĂfiques, etc., però per res no ens diu que va ser ministre de Franco, ni
que va ocupar diversos alts cĂ rrecs de la dictadura.
Aquest silenci pot tenir tres explicacions. La primera Ă©s que hagi volgut
donar una mostra de modèstia, d'humilitat. Si és això, Déu n'hi do. Perquè,
a veure, qui seria el guapo que si un dia arribĂ s a ministre ometria aquesta
referència al seu currĂculum? Jo ho posaria ben clar, perquè un antecedent
aixà sempre deu ajudar per trobar una feineta, no? Clar que, en el seu cas, això
no li deu preocupar, perquè ja passa d'un bon tros de l'edat habitual de
jubilaciĂł.
El segon motiu podria ser que tengui por d'haver de respondre davant la JustĂcia
per les malifetes d'aquell règim. Però no, això Ă©s impossible, perquè aquĂ
no som tan venjatius com a Argentina, on fort i no et moguis volen fer seure al
banc dels acusats homes tan entrats en anys com don Manuel, que sols aspiren a
gaudir d'una vellesa tranquil·la. Mirau com són els argentins, eh? Que no ho
havien aclarit amb aquella llei de punto final y obediencia debida? Que no era
de punto final? Idò no, es veu que n'hi ha que només volien fer un punto y
seguido, i apa, torna a remenar el passat. Que no ho saben, que la merda com més
la remenen més put? Però tampoc no ens ha d'estranyar: a Sud-amèrica, com que
sĂłn del Tercer MĂłn, fan aquestes coses. Fixau-vos-hi paĂs per paĂs, i veureu
com pertot arreu hi ha queixes i bregues. AixĂ no faran res mai.
La tercera hipòtesi, i pel que dèiem sembla la més plausible, és que don
Manuel simplement hagi oblidat què va fer els anys de la dictadura franquista.
No us en rigueu, que no em referesc a les xacres senils, sinó a la memòria
selectiva, que és allò d'oblidar les coses lletges i recordar les bones.
D'altra banda, si ell va ser un artĂfex de la transiciĂł democrĂ tica espanyola,
ara no fa més que predicar amb l'exemple, perquè el pas de la dictadura a la
democrĂ cia va ser possible a base de grans oblits planificats. SĂ, aquĂ no
hem demanat explicacions a ningĂş, i a les Illes Balears tambĂ© coneixem polĂtics
que ja van ser cosa amb la dictadura i que després es van reciclar en demòcrates
de pinyol vermell. O blau, més ben dit. Si aquà haguéssim filat tan prim com
a Argentina, ni don Manuel ni cap d'aquests polĂtics no haurien pogut ocupar cĂ rrecs
pĂşblics en democrĂ cia. SĂ, segurament ell ha fet un gran esforç per oblidar,
no com altres -intel·lectuals i historiadors entestats a destapar velles
ferides- que no han entès que en el diccionari de la transició reconciliació
significa oblit, amnèsia, desmemòria.
Sigui com sigui, amb biografia sencera o mutilada, don Manuel Ă©s a l'espera
que els darrers vots el deixin on estĂ o el facin fora. Coses de la democrĂ cia.
Ja veurem què passa. Però deixau-me expressar un desig: Âżno decĂa usted que
la calle es suya, don Manuel? Pues a la calle, don Manuel, a la calle...
ť
|