Frit de Pasqua
Sortosament, en aquesta illa tan eutanà sica amb els
productes autòctons, encara es conserven algunes tradicions. I en moltes famÃlies
Pasqua no és Pasqua sense el tradicional frit de xot o de mè. Aquest plat es
caracteritza per una diversitat d'ingredients. Uns en són imprescindibles, els
altres van una mica a gust del consumidor. Tot un exemple filosòfic, si m'és
permesa la gratuïtat i la lleugeresa de la metà fora, d'allò que és substà ncia
i el que és accident. De totes maneres, en aquesta tria, com en tot, hi pot
haver discrepà ncies. Substà ncia, podrÃem convenir que és la freixura, la
patata i els condiments bà sics; accident, podrien ser aquells elements que ja
van a gust de cada famÃlia o de cada cuinera o cuiner: la ceba tendra, el grau
de coentor, la sang, el fonoll, els alls, el llorer i algun altre element que la
meva ignorà ncia o les mixtificades sofisticacions de la modernitat hi poden
afegir. També, l'actualitat quotidiana ens planteja alguns elements que ens són
una mica consubstancials, com la patata i la freixura del frit, i d'altres que
apareixen per sorpresa, com la punta de pebre de cirereta que engospam involuntà riament
i no notam fins que la cremor no ens arriba fins al carcabós. Uns dels primers
és el caciquisme que abandona les vetustes vestidures d'antany i pren camaleòniques
disfresses -tanmateix en essència és el mateix: alienar la voluntat de les
persones- gairebé sempre a costa de l'erari públic: bé en forma de subvenció,
de trosset de coca amb verdura, o de viatge pagat a la mare pà tria ordit per
una polÃglota que parla i entén el rus. Supòs que sospitau que viraré la
proa vers el cas Formentera, un cas que sembla eternitzar-se dins la societat
illenca sense que se n'arribin a depurar les responsabilitats -si és que n'hi
ha- i que el faci desaparèixer d'una vegada per sempre del mapa. Una de les
primeres sensacions que hom n'arriba a tenir és que la justÃcia no és aquella
dama impol·luta i equà nime que restitueix en el ponderat punt els excessos que
cometen els humans. Vaja, que la dama en qüestió està massa mediatitzada per
conjuntures alienes a l'objectivitat i és massa subsidià ria de figures que
corren el perill de no tenir excessiva credibilitat com són el Fiscal General
de l'Estat i també els magistrats del Suprem. El que no pot ser és que el cas
Formentera sigui com el foc colgat que és reprèn i regenera segons com bufa el
vent. Crec que seria saludable que aquest cas es donàs tan aviat com sigui
possible per tancat i que, si es demostra la culpabilitat, es depurin les
responsabilitats. No fer-ho aixà és com qui alimentar un corc maligne que va
subsistint mig arrufat dins la nostra quotidianeïtat, és com qui acceptar
resignadament una tara, com qui acluca els ulls davant un mal endèmic. Com ha
passat una mica amb els xalets de Llucalcari, que fa la tira d'anys que els
expedients van d'Herodes a Pilats i no s'arriba a cap solució. Bé, ara sembla
que s'hi ha arribat i que la sentència és irrevocable, però ja ha sortit el
batle de Deià i ha dit que la demolició és dificultosa. Anys i més anys...
una altra vegada? Tot plegat accentua una sensació que comença a fer-se
molesta: les anomenada classe mitja és la que sosté i rep alhora totes les
rigorositats de l'estat, mentre que hi ha dos segments que se n'alliberen: uns
perquè tenen molt i els altres perquè no tenen res. (Però vaja, això és un
altre tema) Dins els accessoris que han condimentat aquest frit de Pasqua
d'enguany no hi hem tengut vaga als aeroports, en alguna de les múltiples
variants -personal de terra, de neteja, de handling, pilots, hostesses, etc.-,
però sà que ha esclatat un conflicte inesperat: el del peix. És un conflicte
curiós si més no mirat des d'un punt de vista ideològic. Posaria la mà al
foc que són del mateix bà ndol. Com algun conflicte sorgit entre constructors i
hotelers. Si més no la presència d'Asaja a un costat ho evidencia. En Biel
Company no se n'amaga gaire del seu conservadorisme i no sé els peixaters quin
color tenen però no és difÃcil d'imaginar-ho en aquesta terra de blavors i
gavines secular. M'ha sorprès, però la manera d'intentar resoldre la qüestió:
com els jueus, que acudiren a un no jueu -Pilats- per veure si enclavaven Jesús.
Ells han acudit a en Ramon Socias, que és banyi ell que tan polit surt a les
fotos. I com diu l'adagi: qui vol peix, que es banyi el cul...
M'hauria agradat ja que som en aquesta avinentesa sacra de
notar com una part del nostre patrimoni es perd. Hi va al·ludir, lúcidament,
en Guillem Frontera l'altre dia. No sé si es referia a la mateixa qüestió.
Però ell va parlar del patrimoni religiós, l'inherent al culte. En aquest
sentit, de cada vegada més es constata la pèrdua d'una peça musical que a mi,
cantada pel poble, em fa levitar. És el Credo. Però un dia que estigui de saba
ja li dedicaré un article que ben bé podria dur per tÃtol: elegia per un Crec
en un Déu.
|