Dilluns passat es va complir un any de la celebració de
les eleccions que acabaren amb vuit anys de govern del PP i d'Aznar a l'estat
espanyol. Hem intentat l'exercici gens fàcil i prou masoquista d'intentar
teletransportar-nos a l'època del règim aznarià i la veritat és que
resulta difícil experimentar el grau de crispació i paranoia col·lectiva al
qual s'arribà durant els darrers anys de lideratge del caudillín de
Quintanilla de Onésimo. És cert que els ciutadans de les Illes Balears que
es prenguin seriosament l'alumne d'Aznar que tenim per president s'hi poden
aproximar una mica... Un servidor s'ha estimat més rellegir alguns dels
articles que va escriure aleshores. Déu n'hi do! El món estava dividit entre
els que creien i feien bonda i els terroristes. En el segon bàndol hi havia
des d'Ernest Lluch fins a qui el va matar.
Primer ho deia Aznar, després Urdaci, després ho repetia
Acebes, després ho repetia Zaplana i finalment, ho repetia algun altre
ministre. Aquesta era la veritat del règim.
Només una gran mobilització ciutadana aconseguí capgirar
la història i descavalcar el feixisme incipient del poder. Primer per
rebutjar els terribles atemptats de l'11 de març, segon per exigir al Govern
espanyol que explicàs la veritat i tercer per fer fora a través de les urnes
els qui havien fet de la mentida i la por els seus instruments de gestió.
Un any després, la salut de la democràcia és molt
millor, per bé que encara hi ha gent disposada a protestar braç enlaire quan
descavalquen l'estàtua d'un porc damunt un cavall.
El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha
aconseguit imprimir a la política espanyola un aire ben diferent, amb unes
formes prou democràtiques i amb un tarannà, «talante», en diuen ells, ben
diferent al seu antecessor. Molt més obert i dialogant.
De fet, aquesta és l'única diferència apreciable de
moment. I som conscients que el canvi de tarannà, en si mateix, és molt
important, i que amb un any tampoc es pot fer molta cosa més quan es ve de
tan enrere i, sobretot, com ja hem escrit en altres ocasions, el canvi polític
produït al govern espanyol ara fa un any, és positiu no tant pel que esperam
d'ell, com per les dosis de repressió, paranoia, mentida i manipulació que
ens ha estalviat. Però també som ben conscients que aquest nou tarannà ve
reforçat per l'absència d'una majoria absoluta del PSOE.
Però, és clar, no només de bon tarannà viu el polític,
i per tant, un any després, comença a ser hora que el canvi es vegi en les
polítiques aplicades pel nou govern. Un bon començament seria fer públiques
les balances fiscals entre les Illes Balears, el Principat de Catalunya i el
País Valencià amb l'estat espanyol. Així ningú podria negar que els tres
territoris de la comunitat nacional catalana són tractats com a colònies per
l'estat espanyol. Després, es tractaria de cercar la fórmula per evitar que
això continuï passant (a un modest servidor de vostès se n'hi acut una que
es diu independència...).
En fi, que estam tan escalivats que no ens estranyaria que
després d'estar vuit anys rebent fuetades pel darrere, ara l'únic canvi fos
que ens les donassin pel davant, o pel «talant».
Per ventura a qualcú li pot parèixer un avenç, però com
diria Ovidi Montllor (ara que es compleixen deu anys de la seva mort) «ja no
ens alimenten molles, ja volem el pa sencer».
De totes maneres, l'estat espanyol no és l'únic lloc en
què es respira molt millor quan se'n va un president de mal tarannà.
�