El PSM opina. 04/01/2005

Any nou, la comèdia de sempre

Aquest article, amb unes altres paraules i referit a uns protagonistes diferents, ja l'he escrit com a mínim dues vegades. I ho tornaré a fer cada any, tot i saber que no aconseguiré res. Encara que només serveixi per demostrar com som de beneits els habitants d'aquest país. Estic parlant de la comèdia que cada final-principi d'any representen els polítics balears de PP i PSOE. No, no em referesc a l'Adoració dels Reis de Llorenç Moyà, que protagonitzen a Palma personatges coneguts de la vida social, no... Em referesc a la guerra de declaracions i xifres sobre la inversió de l'Estat espanyol a les Illes Balears. Inversió qualificada per uns d'insuficient, pels altres d'abundant i generosa, segons qui segui a les cadires de Madrid. Fan oi. Si no fos perquè estan jugant amb els nostres doblers, si no fos perquè gràcies (és un dir) a la seva estultícia, a les Balears arrossegam uns dèficits espectaculars en gairebé tots els serveis públics (educació, sanitat, recursos i serveis per als ciutadans més pobres, transport públic, etc.), el patetisme de la seva actuació sols seria comparable a les guerres de Gila.

La premsa balear dels darrers dies de 2004 i els primers de 2005 ha estat especialment abundosa en notícies sobre aquest paripé. I si feim una recerca senzilla d'hemeroteca, descobrirem que el transvestisme d'alguns dirigents nostrats no té res a envejar al de Vivian Caoba o Madò Pereta. En només un any, Jaume Matas ha passat de ser el paladí defensor de la «suficiència» de les inversions de Madrid a les Balears, a ser el principal acusador de la seva «insuficiència». Amb les xifres a la mà, veim que en realitat no ha canviat res. Però el cantet de Matas i els seus corifeus ha fet un gir de cent vuitanta graus: ara diuen que el govern central és injust, reconeixen el dèficit educatiu i sanitari que abans negaven, acusen Madrid de menyspresar els habitants d'aquestes illes... I pel seu vent, Antich i l'orfeó socialista han protagonitzat el mateix canvi de papers, però en direcció contrària: mentre n'Aznar comandava, eren els principals ploramiques. Però així que Zapatero es féu seva la Moncloa, canvi instantani de rol, i allò que diuen per allà: donde dije digo digo Diego. D'aleshores ençà, cada dia fan més pena amb les seves anades i vingudes per intentar apagar el foc que encenen els seus companys des dels ministeris i demostrant, sempre, la seva clamorosa inutilitat.

De tota manera, no vull seguir carregant les tintes contra els nostres representants de PSOE i PP. Perquè, si no m'equivoc, estan a on estan perquè els ciutadans balears els hem elegits, no? Molt bé, idò. Qui ha dit que els pobles no s'equivoquen, que són els seus dirigents els que ho fan? Fals. En el nostre cas, ens equivocam cada vegada que renovam la confiança envers uns representants polítics absolutament inútils per defensar els nostres interessos. Ells no s'equivoquen, fan allò que han fet sempre: obeir i servir els seus caps de Madrid perquè puguin seguir munyint les Illes Balears. I nosaltres encara els donam les gràcies i els premiam, cada vegada que es presenta l'ocasió, amb milers de vots...

No ho sé, començ a pensar que tot això no és normal. Algú ho hauria d'estudiar amb profunditat. Els sociòlegs, potser? No: millor els experts en psicologia social. O directament els psiquiatres. Així com van descobrir la famosa síndrome d'Estocolm, segons la qual els segrestats desenvolupen una estranya relació de complicitat amb els seus segrestadors, qui sap si no podrien identificar una síndrome de Balears per explicar la relació de complicitat malaltissa entre la víctima d'un robatori i el seu lladre?