|
Carta oberta al president del Govern espanyol
* Sebastià Frau és president de l'Obra Cultural Balear.
* Eliseu Climent és secretari general d'Acció Cultural del País
Valencià.
* Jordi Porta és president d'Òmnium Cultural.
El dia 13 de setembre, el ministre d'Afers Estrangers
del vostre govern, senyor Moratinos, feia pública una carta
oficial adreçada a les més altes instàncies de la Unió
Europea en què les informava "del desig del govern espanyol
que en el curs de la corresponent reforma [...] es reconegui
l'estatut de llengües oficials" a les "llengües
oficials a Espanya i àmpliament utilitzades per una part
important de la població".
La mesura, de què us felicitem ben sincerament perquè és un
intent ambiciós de reconeixement igualitari de les llengües,
conté, tanmateix, un punt que la invalida i que, al nostre
parer, fins i tot podria desactivar-ne tota possibilitat d'èxit.
La carta esmentava literalment "el català, el valencià, el
gallec i el basc" com les "llengües per a les quals es
demana l'oficialitat a la Unió Europea". És a dir, el
senyor Moratinos presentava català i valencià com si fossin dos
idiomes diferents.
D'entrada, ja cal lamentar que tot un ministeri d'Afers
Estrangers ignori -o potser vulgui ignorar- que es tracta de la
mateixa llengua, encara que hagi estat recollida amb dues
denominacions oficials en els respectius Estatuts d'Autonomia. I
ací no podem deixar que ens assalti el primer dubte. Una doble
denominació no hauria d'estranyar gens el ministeri d'Afers
Estrangers, perquè la llengua oficial de l'Estat només pot
rebre el nom de castellà segons la màxima norma legal: la
Constitució de 1978 (art. 3.1). En canvi, en els tractats
europeus, la llengua del Regne d'Espanya és anomenada espanyol.
Ara bé, això, que s'admet amb naturalitat, amb un tractament
unitari i sense escarafalls d'inconstitucionalitat, per al català
implica tot el contrari: una divisió.
La qüestió que se'ns planteja és: si fins ara en aquest punt
el vostre govern havia parlat sistemàticament de "català,
basc i gallec", per què ara, per primera vegada, el senyor
Moratinos hi introdueix el "valencià"? Per què ho fa
just al moment de demanar oficialment i per escrit la presa en
consideració a la Unió Europea?
Incloure el valencià com a diferent del català implica
ressuscitar la polèmica que s'atia artificialment cada volta que
la nostra llengua ha de guanyar nous espais d'ús. Amb la polèmica
garantida, la reivindicació de la comunitat lingüística
catalana queda tocada. La iniciativa ja neix viciada i potser
sentenciada. I la conseqüència és inevitable: si ni de portes
endins som capaços de posar-nos d'acord, com volem que ens
reconeguin a Europa? I si hi afegim una altra llengua a la nòmina,
és més probable que ens diguin que no pot ser. Així, el govern
espanyol, tot complint formalment davant la Unió Europea,
quedaria alliberat de la responsabilitat d'un fracàs anunciat.
El ministeri d'Afers Estrangers i el govern valencià, que es
mostren tan exquisidament primmirats quant als noms oficials
d'algunes llengües, han de tenir present que l'equivalència de
les denominacions català i valencià està plenament resolta des
del 1997 i confirmada en la seva total constitucionalitat. El
Tribunal Constitucional establia en la sentència 75/1997, de 21
d'abril, que el nom valencià no té caràcter excloent i
ratificava de manera explícita la validesa de l'ús de llengua
catalana com a equivalent acadèmic i propi de l'àmbit científic:
"La valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana, y,
por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada
'lengua catalana' en el ámbito universitario, sin que ello
contradiga el Estatuto de Autonomía ni la Ley de las Cortes
mencionada al principio [llei d'ús i ensenyament del valencià]".
En conseqüència, el Tribunal Constitucional, màxim intèrpret
de la Constitució, dictamina que la denominació català no
contradiu l'Estatut d'Autonomia valencià i que aquesta és
conforme al text constitucional, norma de rang superior de la
qual emana i a la qual s'ha d'ajustar l'Estatut.
A més del Tribunal Constitucional, també s'ha pronunciat
reiteradament en aquest sentit el Tribunal Superior de Justícia
de la Comunitat Valenciana. En quatre sentències dictades
enguany mateix (330/2004, 393/2004, 518/2004 i 677/2004) ha
dictaminat que la llicenciatura de Filologia Catalana "avala
sobradamente el conocimiento de la lengua de esa Comunidad,
denominada oficialmente 'valenciana' en su Estatuto de Autonomía,
y en el ámbito académico, 'catalana'".
Sol·licitem, per tant, al govern espanyol que presidiu i també
al govern valencià que, en comptes de dividir el català al·legant
arguments insostenibles quant a la legalitat i l'onomàstica
oficial, no atemptin contra l'ordenament jurídic i es limitin a
aplicar la doctrina del Tribunal Constitucional i del Tribunal
Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Us demanem també
que no s'atiïn polèmiques ni enfrontaments socials que només
perjudiquen l'ús de la llengua. I sol·licitem que, si aquests
dos governs volen mostrar-se escrupolosament respectuosos amb
l'idioma que afirmen defensar, ho facin de l'única manera creïble:
començant per ells mateixos, simplement usant-lo amb normalitat.
Perquè constatem que l'administració de l'Estat i la de la
Generalitat Valenciana són, de les instàncies oficials, les qui
menys l'usen i les qui, fora de proclames identitàries i d'apel·lacions
a la riquesa lingüística, menys el promouen.
Per resoldre aquesta situació us demanem, doncs, dues actuacions:
1. Que persuadiu el ministeri d'Afers Estrangers que adopti la
mateixa posició envers la unitat de la llengua catalana i al
reconeixement oficial que s'aplica al castellà, que també rep
denominacions diverses. Només amb aquesta actitud respectuosa i
coherent podrem estar segurs que, quan el govern que presidiu
demana que altres instàncies reconeguin la nostra llengua -mesura
de què us felicitem-, tindrà una mínima garantia d'èxit,
perquè predica amb l'exemple i pot sol·licitar a altres allò
que ell ja compleix.
2. Que, d'acord amb els precedents jurídics abans esmentats, el
vostre govern atorgui plena legalitat al reconeixement que el
valencià és català, és a dir: una norma que tanqui
definitivament qualsevol intent de secessionisme lingüístic (intent
que només pot beneficiar els sectors polítics més reaccionaris)
i deixi clar que el nom general de la llengua és català i que
quan s'utilitza el nom valencià, recollit en l'Estatut
d'Autonomia valencià, s'està fent referència a una varietat de
la llengua catalana.
|
