|
Històries de la ràdio
A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio
Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única
emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de
les joventuts falangistes: «Radio Juventud de Felanitx» i «Radio
Juventud de Inca». Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de
Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres
emissores de la «Cadena Azul de Radiodifusión», la «CAR». A
sa Pobla era molt escoltada «Radio Juventud», que emetia des
d'Inca. La revista de sa Pobla «Vialfàs» publicava sovint els
anuncis de «Radio Juventud». Com explia la GEM, aquesta
emissora: «Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de
rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi». En foren
directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56). El
món de la ràdio «oficial» era format per un «imperi» radiofònic
en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona
mitjana (la «normal») i que emetien en quaranta-una freqüències
distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos
processos de fusions i control governamental deixaren un panorama
radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de
titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal,
més algunes cadenes i emissores privades.
Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i
set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no
estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la
«Cadena Azul de Radiodifusión», amb trenta emissores; la «Cadena
de Emisoras Sindicales», amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc;
i la «Red de Emisoras del Movimiento», amb setze. La «Compañía
de Radiodifusión Intercontinental», amb sis emisssores, la «Sociedad
Española de Radiodifusión», amb cinquanta-quatre, i «Radio
España» de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment
controlat políticament, del món de l'empresa privada.
Recentment «El País-Aguilar» ha editat el llibre de Pedro
Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela
española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens
de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del
que s'ha anomenat «l'època daurada de la ràdio espanyola». Època
que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959.
És una època «daurada» per als vencedors de la guerra civil,
però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en
parlem del que aquesta «victòria» va significar per a les
cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria.
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els
«partes», les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio
Marcos. Els espais de «diversió» van a càrrec de locutors del
tipus Bobby Deglané i la seva famosa Cabalgata fin de semana.
Naixia igualment el famós Carrusel deportivo, i Matías
Prats esdevenia el «monstre» de la informació esportiva (curses
de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus Teatro
del Aire -a la SER- i Teatro Invisible -a Ràdio
Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses
radionovel·les, que marcaran la consagració professional
d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana
Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán,
Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la
nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i
obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els
interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier
Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel
Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso,
marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
La radionovel·la també va ser «mobilitzada» pel règim en la
seva lluita contra el «comunisme» i la «conspiració maçònica
universal». En aquells anys tot el que no era seguir les
consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al «comunisme
internacional» que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a «desprestigiar
vilmente las grandes realizaciones del Caudillo». Radionovel·les
polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i
El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest
anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de
Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista,
d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada
apologia dels «valors» religiosos del nacional-catolicisme.
De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat
d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta
propaganda política del règim. El serial més escoltat en
aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca
i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca
es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia
dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde,
de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan
sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en
el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta és «l'España oficial», en tot el que fa referència a
la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article,
l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres
realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya
Independent tenia programes exclusius dedicats a Galicia,
Catalunya i País Basc. Per als habitants atemorits de la
dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta
descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions
amagades. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses
possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte.
En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta
emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent
creure que era una emissora «pirenaica», com deia en la seva
presentació. Però tot això ja ho hem deixat escrit en el
llibre Temps i gents de sa Pobla, editat pel Consell de Mallorca
amb col·laboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. La ràdio
esdevenia en aquells anys, malgrat la censura, una porta oberta a
la llibertat.
|
