El PSM opina. 09/06/2004

La passió de Crist

En relació amb la pel·lícula de Mel Gibson La passió de Crist que he vist recentment en una sala de Palma, crec que, a diferència del que pensen alguns intel·lectuals catòlics, no representa cap aportació nova al coneixement profund de l'existència del Crist. ¿Què es podria esperar d'un tèrbol personatge que diverses publicacions dedicades al cinema defineixen com a «ultraconservador i masclista, contrari als anticonceptius, homosexualòfob i poc tolerant»? Pel juny del 2003 l'agència Reuters destacava les protestes de la comunitat jueva nord-americana que denunciava l'antisemitisme del film de Gibson. També el diari New York Times mostrava Mel Gibson com un catòlic tradicionalista contrari a les reformes i l'esperit del Concili Vaticà II. Informacions que ens demostren l'autèntic tarannà del personatge.

La passió de Crist, promocionada pel pretès «realisme» de les fuetades dels legionaris romans sobre l'esquena, convenientment preparada de l'actor Jim Caviezel, no aporta res de nou ni a la història de la cinematografia mundial ni al coneixement dels orígens del cristianisme. Cap descobriment històric, cap avanç en la coneixença de la controvertida personalitat de Crist, cap innovació tècnica. La passió de Crist és sens dubte un simple treball artesanal que únicament demostra un cert domini de l'ofici del director Mel Gibson.

Confondre l'escriptura d'un guió més o manco fidel als evangelis autoritzats per l'església amb «autenticitat històrica» és no haver volgut aprofundir en els orígens del cristianisme. Restar bocabadats davant els litres de sang de mentida que surt de l'esquena de l'actor que interpreta el Crist amb un «acostament al dolor» quan, cada dia, la sang autèntica brolla de l'esquena i dels cossos d'una humanitat torturada per la injustícia, és tenir ben poca sensibilitat davant els sofriments dels milers i milers de nous galileus que moren arreu del món davant els nostres ulls.

Crec sincerament que el cristianisme, tot el que aquesta religió va tenir i, en certs aspectes, té encara de subversiu, no es mereixia ser tractat de forma tan simplista i comercial. Convindrem que res no prohibeix un director que provi de fer diners amb el tractament de determinats temes religiosos. Fins aquí, tot correcte en una societat de consum com la nostra. Però que Mel Gibson ens vulgui fer creure que ha fet una important aportació a la història del cristianisme ja és més discutible.

Aquesta pel·lícula no aporta cap element històric nou, com hem dit més amunt. El guió es basa en alguns dels escrits dels evangelis autoritzats per l'església i en altres escrits del Nou Testament. La figura històrica de Crist, tenint en compte els evangelis apòcrifs salvats de la cremadissa oficial, els texts de la secta dels essenis trobats a Qunran, és encara investigada pels historiadors.

Barrows Dunham és qui més aproxima a l'existència de les sectes i moviments jueus que lluiten contra la dominació romana i per l'alliberament del poble jueu. L'autor situa els diversos moviments d'alliberament nacional jueus contra l'Imperi de Roma. Es aquí on hem de situar l'existència real de molts possibles salvadors de la humanitat tipus Crist. Per a Dunham aquest possible Crist és el cap d'una insurrecció popular que fracassa en l'intent de prendre el poder i aconseguir la llibertat. Els evangelis conserven el record d'aquesta provatura d'alliberament i de transformació social. Recordem: «Els darrers seran els primers; els humils posseiran la terra». Posteriorment, Pau i els seus seguidors llimaran els aspectes més subversius del primitiu missatge cristià per fer-lo més adequat a la incorporació dels gentils, de sectors socials més propers a les classes dominants de cada societat on arriba el missatge d'una nova moral que faci front a la corrupció imperial.

L'autèntica pel·lícula sobre la figura històrica del Crist o els milers de salvadors del passat que s'enfrontaren a la injustícia és encara per fer. �