El PSM opina. 02/06/2004

Tot es ven a plaça

Fa uns dies parlava amb un amic, més o menys la mateixa edat que jo, embrutador de papers també, similars dèries literàries, i xerrant xerrant, ens adonàrem de les enormes diferències de l'un i l'altre en el procés creatiu. Em confessà que allò que els darrers temps havia aconseguit fer cada jorn, era allunyar-se de tot i de tots, enclaustrar-se, entotsolar-se a la cambra de ca seva, gran, espaiosa i ben habilitada per a això mateix, a treballar en la producció que havia triat per al dia concret. Escrivia sobretot els matins. L'horabaixa el dedicava indefectiblement a la lectura ben programada, ordenada, intensa. Em contà que podien passar dies sencers sense treure el nas al carrer, ni parlar amb ningú que no fóra la seva dona, però poc. Ell al seu trull. D'aquesta manera havia aconseguit la maduresa expressiva, afirmava. Davant la sinceritat, no em quedà més remei que fer cabal i li vaig replicar que jo, no; d'horaris establerts dins una programació de feina, gens ni mica; que allò meu era l'anarquia sulla, aquella cosa de: ara tenc ganes de fer això, idò ho faig, ara no en tenc, idò fora; que així mateix les meves tendències eren (he dit tendències, no disciplines de feina): els matins sembla que no sé caminar abans d'haver llegit precisament aquest diari, després, pujar a la plaça de l'Església a comprar el nostre pa de cada dia, i un altre diari d'abast estatal, dues mossegades del que sia amb molta aigua per a beure, perquè fa molt mal empassolar el bocí amb els quotidians desastres, les tortures, els assassinats habituals dels Bush a l'Iraq, el Sharon a Palestina, les males bèsties. Després, a caminar una hora justa, mitja cap allà, mitja cap aquí, receptat pel metge, això si no és dia d'entregar feina al diari, que si ho és, cap amunt un altre pic fins al carrer de Cardenal Rossell, pujar al 15 o al 17 de l'EMT, estibats a la bruta en aquestes primeres hores del matí, atapeïts, olor, tuf de genteta estreta i perfums barats en mescladissa total, humanitat que utilitza els serveis públics malgrat els serveis públics; vostè perdoni, perquè no passau per enrere, fotre, «¿cómo dise?», res, que fugis d'enmig, estrúmbol; ulls que refusen la meva mirada, altres que no, qualque somriure, pocs; fins i tot alguna amistat estrictament «busística», hi ha temps i oportunitat per a fer-ho; davallar al Gran Hotel, Jaume III per amunt, Passeig Mallorca, entregar la feina, el mateix camí a la inversa... A l'horabaixa, provar quina carpeta de l'ordinador és la que se'm presenta més admetent aquest dia. I si no surt res condret, el llibre de setmana fins que acab la corda, que no sol ser gaire tard, pensa, no faig deshores, tant en un supòsit com en l'altre, però vaja, les coses no se fan totes soles, t'hi has d'aferrar. Sobretot, li vaig dir, el que em resulta més indispensable, quasi tant com llegir, és el contacte gairebé continu amb la gent, parlar, mirar-nos, fins i tot tocar-nos, cada dia, tots els dies... M'és imprescindible la calor humana, el: Biel, que vas a Ciutat?, vés per la vorereta, alerta als tramvies... I totes aquelles menudes foteses que apropen les persones, l'ànimus i la pell dels homes. Únicament quan he begut xarop de vida humana a bastament, me sent autoritzat a calçar-me el llapis i el full de paper en blanc. Què hi hem de fer, Nostre Senyor ens ha fet a tots, com deim. A la qual cosa un vellet que ja no hi és fa molts anys replicava: «I al geperut del carrer de ses Tereses també que el va fer Nostre Senyor, o sia que: vius!» Era molt llonguet, ell. Aleshores jo no sabia on era el carrer de ses Tereses. Ara, sí.