Tot es ven a plaça
Fa uns dies parlava amb un amic, més o menys la mateixa edat
que jo, embrutador de papers també, similars dèries literà ries,
i xerrant xerrant, ens adonà rem de les enormes diferències de
l'un i l'altre en el procés creatiu. Em confessà que allò que
els darrers temps havia aconseguit fer cada jorn, era allunyar-se
de tot i de tots, enclaustrar-se, entotsolar-se a la cambra de ca
seva, gran, espaiosa i ben habilitada per a això mateix, a
treballar en la producciĂł que havia triat per al dia concret.
Escrivia sobretot els matins. L'horabaixa el dedicava
indefectiblement a la lectura ben programada, ordenada, intensa.
Em contĂ que podien passar dies sencers sense treure el nas al
carrer, ni parlar amb ningú que no fóra la seva dona, però poc.
Ell al seu trull. D'aquesta manera havia aconseguit la maduresa
expressiva, afirmava. Davant la sinceritat, no em quedà més
remei que fer cabal i li vaig replicar que jo, no; d'horaris
establerts dins una programació de feina, gens ni mica; que allò
meu era l'anarquia sulla, aquella cosa de: ara tenc ganes de fer
això, idò ho faig, ara no en tenc, idò fora; que aixà mateix
les meves tendències eren (he dit tendències, no disciplines de
feina): els matins sembla que no sé caminar abans d'haver llegit
precisament aquest diari, després, pujar a la plaça de l'Església
a comprar el nostre pa de cada dia, i un altre diari d'abast
estatal, dues mossegades del que sia amb molta aigua per a beure,
perquè fa molt mal empassolar el bocà amb els quotidians
desastres, les tortures, els assassinats habituals dels Bush a
l'Iraq, el Sharon a Palestina, les males bèsties. Després, a
caminar una hora justa, mitja cap allĂ , mitja cap aquĂ,
receptat pel metge, això si no és dia d'entregar feina al
diari, que si ho Ă©s, cap amunt un altre pic fins al carrer de
Cardenal Rossell, pujar al 15 o al 17 de l'EMT, estibats a la
bruta en aquestes primeres hores del matĂ, atapeĂŻts, olor, tuf
de genteta estreta i perfums barats en mescladissa total,
humanitat que utilitza els serveis pĂşblics malgrat els serveis pĂşblics;
vostè perdoni, perquè no passau per enrere, fotre, «¿cómo
dise?», res, que fugis d'enmig, estrúmbol; ulls que refusen la
meva mirada, altres que no, qualque somriure, pocs; fins i tot
alguna amistat estrictament «busĂstica», hi ha temps i
oportunitat per a fer-ho; davallar al Gran Hotel, Jaume III per
amunt, Passeig Mallorca, entregar la feina, el mateix camĂ a la
inversa... A l'horabaixa, provar quina carpeta de l'ordinador Ă©s
la que se'm presenta més admetent aquest dia. I si no surt res
condret, el llibre de setmana fins que acab la corda, que no sol
ser gaire tard, pensa, no faig deshores, tant en un supòsit com
en l'altre, però vaja, les coses no se fan totes soles, t'hi has
d'aferrar. Sobretot, li vaig dir, el que em resulta més
indispensable, quasi tant com llegir, és el contacte gairebé
continu amb la gent, parlar, mirar-nos, fins i tot tocar-nos,
cada dia, tots els dies... M'Ă©s imprescindible la calor humana,
el: Biel, que vas a Ciutat?, vés per la vorereta, alerta als
tramvies... I totes aquelles menudes foteses que apropen les
persones, l'Ă nimus i la pell dels homes. Ăšnicament quan he
begut xarop de vida humana a bastament, me sent autoritzat a calçar-me
el llapis i el full de paper en blanc. Què hi hem de fer, Nostre
Senyor ens ha fet a tots, com deim. A la qual cosa un vellet que
ja no hi és fa molts anys replicava: «I al geperut del carrer
de ses Tereses també que el va fer Nostre Senyor, o sia que:
vius!» Era molt llonguet, ell. Aleshores jo no sabia on era el
carrer de ses Tereses. Ara, sĂ.
ť
|