|
El valor de la paraula, altre pic
Al Fòrum de les Cultures de Barcelona, el segon dia dels diàlegs
del Valor de la Paraula, el 18-05-04, aquest pic a les tres i
mitja pm, s'inicià la taula redona amb el títol i punteria de
«Literatura i memòria». Intervengueren: Dolors Oller, Emili
Teixidor, Ngugi Wa Thiong'o, Emine Sevgi Özdamar, i Eugene
Schoulgin. Els traductors simultanis funcionaven a la perfecció.
Tècnica, modernor i luxe per tot arreu. I algun servei higiènic
embossat també, de nou en nou, que tot s'ha de dir. Aquest pic
vaig anar escrivint notes esburbades al full de paper sense
identificar qui les deia, confiant beatíficament amb la meva
estrepitosa memòria. I desastre. Així i tot us diré que vaig
apuntar: «Paraules perdudes a la guerra per les paraules», «paraules
que obrin les portes i les comportes de la memòria», «l'optimisme
fàcil de la desmemòria», «a l'estat li convé atemorir la
gent, tenir-la fermada curta, emporuguida, cocpiua, muda,
mantenir el país com un gran camp de concentració...», «gaudeixen
de destruir testimonis, persones, obres literàries, sense saber
pensar que qui crema un llibre, també se sol cremar els dits».
Això darrer dit em va fer recordar l'amenaça feixista que a
principis d'enguany em regalà un veí de Cala Gamba, m'envergà:
et cremaré tots els llibres! L'energumen havia llegit un poema
del meu darrer «Somada», en el que jo elevava a la categoria de
«banyuts consentits» a tots els insolidaris de la zona i
s'havia sentit al·ludit, l'home. No sospità gens ni mica la
meva gran victòria d'aquell dia: jo havia aconseguit que llegís
un poema en català per primera vegada en tota la perllongada
vida, i a més s'havia aproximat a la seva exacta interpretació!
El segon dia de «Diàlegs» acabà com l'anterior: retuts de
cames a la nit, exhaurits físicament de tant fer el borinot
amunt i avall per places i carreranys del grandiós recinte. El
19 de maig, el títol de l'horabaixa va ser: «Literatura i
ecologia». Presentà aquest pic en Martín Boada, i
intervingueren Homero Aridjis, Francesc Parcerisas, Paulo Coelho,
Suso De Toro i Hélène Dorion. De les notes preses, potser en
puc seleccionar algunes de Suso De Toro, com és ara: «En el
desastre del Prestige, el Gobierno español mintió descarada i
reiteradamente»; «Todo ser vivo nace llorando», referint-se
als defectes del Fòrum, «nuestra patera es el conflicto entre
la realidad y el deseo»... El mexicà Homero Aritjis ens parlà
de la bestial contaminació de la Ciutat de Mèxic i dels
moviments ecologistes que ajuden a fer-la una miqueta habitable,
malgrat tot; va rompre llances per la supervivència de la balena
grisa, les tortugues marines, la papallona monarca... Sempre
tenint ben present que la corrupció és molt mala constructora,
com es va veure en el terratrèmol de fa uns anys, en què els
edificis colonials aguantaren be i els nous s'ensorraren tots.
Ara be, per a mi, en veritat el deixondidor de la tarda va ser en
Francesc Parcerisas: «Ja que es tracta de parlar d'ecologia:
nosaltres som un poble en vies d'extinció»; «no sabem si som
fills dels explotadors o dels explotats»; «indigenisme=clans=nosaltres=parc
temàtic, o una botiga free-shop d'aeroport internacional»; «som
un model de convivència perquè ni sabem qui som... Sempre
aferrats a la filosofia xereca de: la quantitat és la qualitat»;
«ara mateix seim damunt el cementiri dels nostres avantpassats;
això que ara anomenem Fòrum Barcelona, és en realitat el Camp
de la Bota, on la República hi afusellava anarquistes i en
Franco hi afusellà també exactament 1.619 persones... Sempre
vaig sospitar que el color roig de la terra d'aquí era degut a
la sang...». I així fins al calfred. L'endemà migdia, amb les
maletes ja fetes per tornar a ca nostra, al mur del número 99 de
La Rambla, la façana del Palau de la Virreina, vaig llegir una
placa que deia: «A Mary Santpere Hernàez, actriu ramblista
d'honor 1992». I el cor em va fer un somriure ample.
|
