|
No són comunistes
L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes
del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA),
legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta,
sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i
organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns «comunistes»,
i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus.
En temps de la transició, els «altres comunistes», l'OEC per
exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els
partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament
silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien
saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els
poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com
tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de «comunista»
que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny.
Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc.) ens
hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes
agrupacions d'electors. Començava la «gran farsa». L'oblit de
la història.
La dreta reconeixia com a «comunistes» precisament els hereus
dels que havien liquidat el moviment comunista internacional.
S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per
part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels
grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM,
els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o
simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel
PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia
Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista.
Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o
Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament
oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i
del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català,
assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o,
com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la
Revolució Soviètica, «eren agents de la Gestapo hitleriana».
Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al
franquisme policíac. Brutor i mentida que un ex secretari
general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament
l'any 1994.
El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la
bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè
Central d'ençà la guerra civil. Fent tornar monàrquics uns
militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme
revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del
socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors
per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical
sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es
veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes
antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt
l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista);
desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les
experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia
de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió
sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat
amb l'acusació de ser «moviments burgesos i petit-burgesos»;
lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita
guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme...
el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no
hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament
que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa
de la consolidació de la reforma del règim.
¿Es pot, doncs, continuar qualificant de «comunistes» qui,
precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions
del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les
totes que «comunista» només ho era aquell que ajudava de
veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític
existent.
|
