El PSM opina. 08/05/2004

Ballam?

Perdona, amic lector, que sigui tan directe, i oferint-te la mà blanca de la meva prosa et convidi a sortir a una pista imaginària i ens disposem, plegats i en bona harmonia, a fer quatre passes dansades que també ens haurem d'inventar car no sabem l'orquestra ingràvida quines notes harmonitzarà per a nosaltres. Com quan era jove, molt més jove que no som ara, i anàvem a les berbenes amb l'esperit d'abraçar carn fresca, i ginyàvem una mossa -l'única de la vetlada per turpituds com la meva- just en el moment en què l'orquestra feia un petit relapse -qui sap si per glopejar el bateria un poc de cubata- i esperàvem impacients quines notes sonarien a continuació, si els primers compassos d'un vint per vint -ço és que es podia ballar sobre una rajola d'idèntiques dimensions- o les esburbades notes d'un rock que no et permetien -conflicte de llunyanies- saber si la ginyada usava Fa, Rexona o Heno de Pràvia, per combatre la suor axil·lar que unes primerenques adipositats piloses li proporcionaven. Tota una incògnita, aquells instants!

Com els nostres instants de cada dia que no sabem mai amb quines notes ens sorprendran, amb quin ball de números i de xifres: des del govern, des de la patronal, des d'ambdós llocs a l'uníson, des de la fira on passejam, ni que fos un cap gros o una sortomasseta transvestida, en Michael Douglas que s'engoleix una untada de sobrassada. Ho saps tu, amb quina xifra et sorprendran? Quin serà el número màgic que demà t'enflocaran pels diaris com si fos el cuponàs. Per les albades de la primavera, semblava que ens havia de tocar un maig florit, com una ofrena multicolor, amb turistes a eixams badocant entre flor i flor i xuclant el nèctar solar de què tant freturen per les nòrdiques praderes. Tot era optimisme, coets a l'aire, flaires de murtra i degotís de nacres. No sé quantes reserves més que l'any anterior. El dimoni de l'ecotaxa vençut pels acòlits de sorfrancinaina i totes les sors, beates i prebeates, ja no podia espantar cap turista més. Tots els miserables que no ens visitaren per no tributar un euro -every night, com deia la cançó- ara enfilaven la cua de la reserva i tastaven, des de les fredors boiroses, la maina del sol redemptora. Tot era a punt de pastora mia. Fins i tot, na Roseta nostra -que per cert deu tenir la coa un poc caducada que darrerament no va tan estufada?- va dir aquella frase tan cèlebre que en aquestes illes a la fi podem menjar. Visca el trempó! I les trempades encara que siguin d'estricta oralitat, com la de la madona de l'escambrí.

Però va venir Pasqua florida i no tot varen ser flors ni violes. L'instrument no devia estar ben trempat. Potser podíem menjar, com va dir na Roseta, però havíem d'anar ben alerta que no ens passàs per l'altre canó. No per por d'ofergar-nos, sinó perquè les miques eren tan petites que en comptes de fer paret dins el bisbe, se n'haurien anat a tocar els collons -poden llegir dallonses, si volen- a les cavitats bronquials. Les xifres no corroboraven les expectatives creades. Les excuses, com la floridura del pa, anunciava la mala peça que teníem al teler. No hem fet tan ple com volíem, però sí que hem captat el turisme estatal -ells en diuen nacional- i també el local, que, per no haver-se d'encalentir la llet al microones, fa veure que va estressat i necessita anar a un tot inclòs -sense rots, ni pets, ni altres casolanes i venturoses ventositats. També varen dir que les vacances havien estat massa prest i que a molts hotels no els pagava obrir i que per amunt i que per avall. Però tota Pasqua té la seva quaresma i també ens en regalaren una: la guerra del tot inclòs: per a uns és l'única manera, per als altres, la darrera carta que es pot jugar, per a molts la misèria. I entre els projectils, allò que l'oferta complementària és cara. Com si un cafè a París o un paquet de Malboro a Londres valgués mitja pixerada! Mentre que els que tenen oferta complementària es queixen del tot inclòs i de com els turistes pelats -de nas i pòmuls pel sol no podran anar a sofregir-se el ketxup i saltejar les patates i passar-se uns als altres, com antany aquí feien amb el saborino, la cuixa de pollastre al ressol de qualsevol terrassa. I ara, que maig ja és florit i que plou i el sembrat encara verdeja, diuen que potser tampoc aquest estiu no ho seran tot, flors i violes, que molts d'hotels encara no han obert, d'altres ho fan a mig gas. I les perspectives d'omplir de gom a gom no són gaire clares. I per si fos poc, la culpa és d'en Celestí, una mica, no tota. Potser també tenen un poc de culpa els analistes econòmics que havien pronosticat un rellançament de l'economia alemanya i no va tan llançada com creien, ni l'ecotaxa els frenava tant sinó la poca disponibilitat de caixa. I com que és lletja i ningú no la vol, i no queda bé donar-la a la competència, ço és la moruna Tunísia, la culpa sempre pot ser de l'11 M, que per alguna cosa els va fer perdre les eleccions. Poden ballar, l'orquestra sona de valent. Hi ha varietat d'acords i de ritmes. Alguns, per cobrir-se de glòria ja ballen el Rascayú.