Ballam?
Perdona, amic lector, que sigui tan directe, i oferint-te la mĂ
blanca de la meva prosa et convidi a sortir a una pista imaginĂ ria
i ens disposem, plegats i en bona harmonia, a fer quatre passes
dansades que també ens haurem d'inventar car no sabem
l'orquestra ingrĂ vida quines notes harmonitzarĂ per a nosaltres.
Com quan era jove, molt més jove que no som ara, i anà vem a les
berbenes amb l'esperit d'abraçar carn fresca, i ginyà vem una
mossa -l'Ăşnica de la vetlada per turpituds com la meva- just en
el moment en què l'orquestra feia un petit relapse -qui sap si
per glopejar el bateria un poc de cubata- i esperĂ vem impacients
quines notes sonarien a continuaciĂł, si els primers compassos
d'un vint per vint -ço és que es podia ballar sobre una rajola
d'idèntiques dimensions- o les esburbades notes d'un rock que no
et permetien -conflicte de llunyanies- saber si la ginyada usava
Fa, Rexona o Heno de Prà via, per combatre la suor axil·lar que
unes primerenques adipositats piloses li proporcionaven. Tota una
incògnita, aquells instants!
Com els nostres instants de cada dia que no sabem mai amb quines
notes ens sorprendran, amb quin ball de nĂşmeros i de xifres: des
del govern, des de la patronal, des d'ambdĂłs llocs a l'unĂson,
des de la fira on passejam, ni que fos un cap gros o una
sortomasseta transvestida, en Michael Douglas que s'engoleix una
untada de sobrassada. Ho saps tu, amb quina xifra et sorprendran?
Quin serĂ el nĂşmero mĂ gic que demĂ t'enflocaran pels diaris
com si fos el cuponĂ s. Per les albades de la primavera, semblava
que ens havia de tocar un maig florit, com una ofrena multicolor,
amb turistes a eixams badocant entre flor i flor i xuclant el nèctar
solar de què tant freturen per les nòrdiques praderes. Tot era
optimisme, coets a l'aire, flaires de murtra i degotĂs de nacres.
No sé quantes reserves més que l'any anterior. El dimoni de
l'ecotaxa vençut pels acòlits de sorfrancinaina i totes les
sors, beates i prebeates, ja no podia espantar cap turista més.
Tots els miserables que no ens visitaren per no tributar un euro
-every night, com deia la cançó- ara enfilaven la cua de la
reserva i tastaven, des de les fredors boiroses, la maina del sol
redemptora. Tot era a punt de pastora mia. Fins i tot, na Roseta
nostra -que per cert deu tenir la coa un poc caducada que
darrerament no va tan estufada?- va dir aquella frase tan cèlebre
que en aquestes illes a la fi podem menjar. Visca el trempĂł! I
les trempades encara que siguin d'estricta oralitat, com la de la
madona de l'escambrĂ.
Però va venir Pasqua florida i no tot varen ser flors ni violes.
L'instrument no devia estar ben trempat. Potser podĂem menjar,
com va dir na Roseta, però havĂem d'anar ben alerta que no ens
passàs per l'altre canó. No per por d'ofergar-nos, sinó perquè
les miques eren tan petites que en comptes de fer paret dins el
bisbe, se n'haurien anat a tocar els collons -poden llegir
dallonses, si volen- a les cavitats bronquials. Les xifres no
corroboraven les expectatives creades. Les excuses, com la
floridura del pa, anunciava la mala peça que tenĂem al teler.
No hem fet tan ple com volĂem, però sĂ que hem captat el
turisme estatal -ells en diuen nacional- i també el local, que,
per no haver-se d'encalentir la llet al microones, fa veure que
va estressat i necessita anar a un tot inclòs -sense rots, ni
pets, ni altres casolanes i venturoses ventositats. També varen
dir que les vacances havien estat massa prest i que a molts
hotels no els pagava obrir i que per amunt i que per avall. Però
tota Pasqua té la seva quaresma i també ens en regalaren una:
la guerra del tot inclòs: per a uns és l'única manera, per als
altres, la darrera carta que es pot jugar, per a molts la misèria.
I entre els projectils, allò que l'oferta complementà ria és
cara. Com si un cafè a ParĂs o un paquet de Malboro a Londres
valgués mitja pixerada! Mentre que els que tenen oferta
complementà ria es queixen del tot inclòs i de com els turistes
pelats -de nas i pòmuls pel sol no podran anar a sofregir-se el
ketxup i saltejar les patates i passar-se uns als altres, com
antany aquĂ feien amb el saborino, la cuixa de pollastre al
ressol de qualsevol terrassa. I ara, que maig ja Ă©s florit i que
plou i el sembrat encara verdeja, diuen que potser tampoc aquest
estiu no ho seran tot, flors i violes, que molts d'hotels encara
no han obert, d'altres ho fan a mig gas. I les perspectives
d'omplir de gom a gom no sĂłn gaire clares. I per si fos poc, la
culpa Ă©s d'en CelestĂ, una mica, no tota. Potser tambĂ© tenen
un poc de culpa els analistes econòmics que havien pronosticat
un rellançament de l'economia alemanya i no va tan llançada com
creien, ni l'ecotaxa els frenava tant sinĂł la poca
disponibilitat de caixa. I com que Ă©s lletja i ningĂş no la vol,
i no queda bĂ© donar-la a la competència, ço Ă©s la moruna TunĂsia,
la culpa sempre pot ser de l'11 M, que per alguna cosa els va fer
perdre les eleccions. Poden ballar, l'orquestra sona de valent.
Hi ha varietat d'acords i de ritmes. Alguns, per cobrir-se de glòria
ja ballen el RascayĂş.
ť
|