El PSM opina. 15/01/2004

L’esquerra i la cultura

Mort el 18 d’octubre de 2003, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939) era un amic i col·laborador de Le Monde diplomatique; també era, naturalment, un immens escriptor i un militant en lluita permanent contra les injustícies i les desigualtats socials. En homenatge al seu talent i al seu compromís, publiquem aquest text inèdit, adaptat d’una conferència pronunciada a Alacant el 2001.


La cultura com a patrimoni és el llarg riu que arriba a una determinada generació d’éssers humans, un riu que li transmet valors morals, estètics, ideologies, historificacions, símbols. És a dir, tot un patrimoni de caràcter cultural que han elaborat les generacions anteriors i que es rep, presenta i accepta si es tenen mecanismes d’acceptació cultural, si es té un territori possible d’incidència entre aquesta contribució cultural i el receptor d’aquesta immensa proposta.

Els revolucionaris sempre han qüestionat el passat i establert una certa quarantena al voltant d’aquest patrimoni cultural, intentant veure’l com una cultura elaborada per les antigues classes dominants, per les classes que han ostentat el control de la història.


Aquesta ha estat l’actitud general tant de la Revolució Francesa com de la Revolució Soviètica d’Octubre, la de col·locar en quarantena la cultura heretada i denunciar-la com a feudal, que pertanyia a la classe derrotada. Durant la Revolució Soviètica, sens dubte la més radical que ha existit mai, es va donar la famosa polèmica entre cultura proletària o cultura de classe. Alguns dels teòrics culturals de la revolució es van plantejar la tesi d’una política de taula rasa, per eradicar l’herència dels ancestres i substituir-la per la cultura de la nova classe proletària. Contra aquesta posició, amb la ferotge voluntat de salvaguardar el patrimoni cultural, s’eleva Lev Trotski en persona. Proclamava que la cultura, precisament a causa del canvi polític, havia deixat de ser una cultura burgesa per convertir-se en una cultura humana. En conseqüència, la revolució s’havia de fer de manera que els seus valors fossin assimilats pel conjunt del poble amb vista a inaugurar una nova era històrica.

Aquí tenim un principi de tractament de la qüestió. El que dóna un caràcter regressiu al patrimoni cultural no és el patrimoni en si mateix, sinó la instrumentalització del patrimoni a través de les forces regressives i la impossibilitat que sigui assumit realment per la majoria de la societat. Això es pot aconseguir a partir d’eines aparentment simples, situades en posició vertical, com ara una política d’extensió de la lectura mitjançant les biblioteques, una política d’aproximació a les arts afavorint la possibilitat de practicar-les, la possibilitat de la seva visió; una política cultural que trenqui les barreres d’una organització comercial de la cultura que limita en definitiva que la cultura sigui d’usdefruit d’un sector social determinat.

Després hi ha la cultura com a consciència, que és potser la forma més omnipresent de cultura. Tots els éssers humans tenen cultura des del moment que poden ser conscients de la seva situació i de la seva relació amb els altres i amb la naturalesa. D’aquest fet en surten una sèrie de concepcions culturals. Tot el que és consciència de ser, d’existir, de relacionar-se amb el món i amb els altres. Per això, quan a vegades es distingeix entre els que tenen cultura i els que no en tenen, es comet una greu arbitrarietat i una greu confessió d’analfabetisme.

Tots els éssers humans capaços d’adquirir consciència del que són i del que fan, i sobretot, els que assoleixen la possibilitat d’adquirir consciència del paper que representen en les relacions amb els altres, tenen cultura. Ningú no pot quedar exclòs del regne de la cultura.

Davant d’aquestes dues concepcions —la cultura com a patrimoni i la cultura com a consciència—, hi ha hagut tradicionalment dues polítiques culturals; és a dir, dos intents de manipulació política.

D’una banda, la política cultural de la reacció que consisteix a acaparar la cultura patrimoni i la cultura consciència per a incorporar-les a un conjunt de veritats establertes, defensades pel poder i convertir l’accés a la cultura en una manera d’integrar-se en una mecànica de comunió amb allò establert. Aquesta política ha tendit, en el millor dels casos, a la cultura com a integració, fins i tot a la mutilació de la cultura, o al control dictatorial de la cultura, o fins i tot a l’aniquilació, a la falsificació o mistificació de la cultura, que és la característica dels períodes feixistes.

En general, les forces progressistes parteixen d’una presa de consciència i per tant d’una posició crítica que qüestiona l’ordre establert i intenta canviar-lo. Això s’aplica a la cultura com a consciència. Pel que fa a la cultura patrimoni, l’esquerra ha evitat usar-la per intentar fer-la quadrar amb les seves pròpies motivacions.

Qualsevol possible programa de política cultural de l’esquerra hauria de passar primer per l’assimilació sense reserves de la cultura patrimonial. En segon lloc, pel foment del paper modificador de la consciència crítica. I finalment, fer una anàlisi de com una política cultural de progrés ha de tenir en compte el foment d’una consciència de classe com a forma superior de cultura.

Tenint present que una política cultural ha de tenir en compte el grau de desenvolupament de la dinàmica històrica dins d’una concepció global de progrés, obliga l’esquerra a un esforç titànic: el replantejament del mateix sentit de progrés.

Cornelius Castoriadis afirma que la gran elecció del nostre temps consistirà en “el socialisme o la barbàrie�. En plantejar-se aquesta elecció, Castoriades sintetitza en una relació entre dos paraules oposades per dos cultures diferents, dos sentits de la relació històrica diferents que engloben els sistemes d’organització de la vida, de la producció, de les relacions humanes. Una basada en el benefici, l’èxit de la satisfacció material per una minoria dirigent i els sectors dominants. L’altra, basada en el socialisme, plantejat com la racionalització que s’enfronta a aquesta barbàrie, que crea noves relacions humanes, una nova cultura, la possibilitat d’una nova consciència del paper de l’humà en la realitat. El socialisme es planteja com una autèntica cruïlla cultural en la qual es produeixen totes les claus que donen sentit al trànsit cultural.

T. S. Elliot, excel·lent poeta de dreta, va descriure el que significava cada situació cultural. Per a l’home contemporani, comprendre que el fet cultural es perpetua, es dóna a partir d’un relleu dialèctic entre tradició i revolució, és l’essència mateixa de la cultura. A cada època li correspon una tradició cultural que xoca amb la consciència crítica del moment; i d’aquest xoc entre patrimoni cultural que heretem i la consciència crítica, emana la possibilitat d’una continuïtat. Elliot va identificar aquesta mecànica de comprensió de la cultura, i li hem d’agrair.

En apostar per una cultura de progrés (no reservada en exclusiva a l’esquerra), les forces progressistes en general assumeixen la tradició i, d’aquesta manera el patrimoni cultural; en apostar per la revolució, lliguen aquest patrimoni cultural a una consciència crítica. Però per fer-ho, han d’oferir al món una visió basada en una idea fonamental, emparentada a l’elecció “socialisme o barbàrie�: la necessitat de sobreviure a les tendències destructores.

Un cop guanyada la batalla per la supervivència —el primer objectiu—, el segon objectiu és una cultura d’igualació que no equivalgui a una cultura d’uniformitat, sinó que asseguri la satisfacció de les necessitats, entre d’altres, culturals de tots els éssers humans.

El tercer objectiu és una cultura de l’alliberació de lluita contra l’alienació, no en el sentit marxista (segons el qual l’home, en no posseir els mitjans de producció, no posseeix realment el que realitza i es distancia del producte que ha elaborat), sinó l’alienació en el sentit més ampli: l’alliberació de la tendència a les religiositats negatives, a les comunions que aniquilen la capacitat crítica. La desalienació en el sentit de llibertat total de les conductes tan col·lectives com individuals en el terreny de la política, la moralitat o la sexualitat.

El quart objectiu és la reivindicació de la pau com a valor cultural suprem. És necessari denunciar la guerra latent com a valor ideològic de la contrarevolució. L’amenaça de la guerra aposta per una cultura de la por que paralitza les consciències, les fa més conservadores. Per contra, la reivindicació de la pau és revolucionària perquè aposta pel canvi. La pau aposta per les energies creadores de l’humà, per la seva llibertat d’expressió, de realització, de transformació. Les forces del progrés són majoritàries i quan en siguin conscients, els partidaris d’un ordre arcaic quedaran aïllats.

L’esquerra s’ha de batre en dos fronts. Defensar la seva pròpia consciència i lluitar contra aquesta por que intenten transmetre’ns com a valor cultural suprem. Per tal que els patrimonis culturals es mantinguin a l’abast de la immensa majoria.