|
Noms propis: Gonçal Castelló
Recordava els anys cinquanta. En els replecs més llunyans de
la meva memòria, el nom de Gonçal Castelló em retorna, des de
la distància, lligat a les amagades converses de postguerra
entre el meu pare, l'alferes republicà Paulino López, i el meu
oncle José.
Però qui és, per a la història, per a la literatura catalana
contemporània, per a nosaltres mateixos, Gonçal Castelló,
l'escriptor mort a Barcelona recentment?
Just iniciada la guerra civil, el general republicà Martínez
Monge nomena Gonçal Castelló cap provisional de la 22 Brigada
fins que s'incorporà a l'Estat Major de la unitat el mític
Francisco Galán (germà d'aquell heroi de la sublevació
republicana de Jaca: Fermín Galán).
L'oncle José López pertanyia, igualment que Gonçal Castelló,
a l'Estat Major: era el responsable de transmissions. Els
oficials i soldats que s'encarregaven d'aquesta feina tan difícil
eren els que havien de garantir (i garantiren durant els tres
anys que durà la guerra!) que les ordres dels caps arribassin de
seguida a primera línia del front o als indrets de rereguarda on
hi havia les unitats de reserva (o d'intendència i infermeria).
Però no avancem esdeveniments. Gonçal Dionis Castelló i Gómez-Trevijano
va néixer a Gandia (comarca de la Safor), el nou d'octubre de
l'any 1912. La seva família paterna era originària de
l'Alqueria de la Comtessa, i la materna d'Alberite (La Rioja,
Castella). El web de l'AELC dedicat a aquest escriptor valencià
ens informa que «va cursar els estudis primaris a València, a
un col·legi dels 'Hermanos Maristas», va fer el batxillerat a
l''Institut de Segon Ensenyament' ubicat al casalot de Sant Pau,
on havia ingressat l'any 1924, i obtingué pel pla d'estudis
Callejo, el títol de batxiller elemental i després el de
batxiller universitari».
Ja de ben jove va participar activament en el moviment
estudiantil contra la dictadura primoriverista. Coneix el
mallorquí Sbert quan aquest és un jove estudiant i, de seguida,
s'apropa a la FUE, que és l'organització d'estudiants que
lluita més activament contra la dictadura del general Primo de
Rivera. Estudia Dret i Filosofia i Lletres en la Universitat de
València, fa uns cursos de francès i és destinat a l'institut
de Cervera del Río Alhama (La Rioja) i, després, el curs 1934-35,
al de Felanitx.
A Mallorca estableix contacte amb els sectors republicans i
socialistes del moment. És amic íntim del professor de dibuix
Joan Pla Balbastre, de la mestra Josefa García Martínez (companya
de l'anterior). Recordem que ambdós són els pares de
l'escriptor, periodista i pintor Joan Pla.
Castelló intimà amb el polític, pedagog i científic Andreu
Crespí Salom, històric membre del comitè de l'organització
socialista de Palma i de l'executiva de la Federació Socialista
Balear. Andreu Crespí fou secretari d'aquesta Federació des de
1932 fins a desembre del 1933. Fou elegit regidor de l'Ajuntament
de Palma el juny de 1932, i va ser nomenat tinent de batle.
Quan es produí l'aixecament feixista, Andreu Crespí va ser
detingut, igualment que Joan Pla Balbastre, i condemnat a 30 anys
de presó. Finalment, va ser desterrat a Alzira i inhabilitat per
a l'ensenyament públic. Es la mateixa sort que patí Joan Pla
Balbastre. Aquest darrer, empresonat a Can Mir, ens ha deixat els
dibuixos més impressionants i esfereïdors dels presoners
d'esquerra mallorquins detinguts en aquest tètric recinte i en
altres llocs d'internament. Un document únic de la memòria gràfica
del nostre poble.
El 18 de juliol l'agafa a Madrid i surt amb els primers camions
cap al front de Somosierra, on té lloc el seu «baptisme de foc».
Un any abans, per indicació del seu amic Josep Renau, visita
Louis Aragon a París i col·labora en la fundació de la Unió
d'Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP); forma part dels
escriptors que editen la revista mensual Nueva Cultura.
Acabat el conflicte bèl·lic, passa pel camp de presoners
d'Albatera i després és reclòs sis anys a la Model de València.
Quan surt, el «Tribunal especial de delitos de la Masoneria y el
Comunismo» el desterra a Madrid. Al cap de deu anys, obté permís
per a exercir la professió d'advocat-procurador judicial.
Treballa en el despatx de l'advocat Antoni Pedrol Rius.
L'any 1973 publica un recull d'articles aplegats en volum amb el
títol de Viure a Madrid. Aquest és el seu primer llibre
i després el segueixen un altre recull el 1977, sota el títol Dia
a dia des dels Països Catalans, publicat per Edicions de La
Magrana. El 1979 edita Sumaríssim d'urgència, que narra
els horrors i les humiliacions de la repressió franquista al País
Valencià. En un concurs de contes guanya un premi amb Sopar
de roders; en el «Conte del Diumenge», l'any 1981, apareix
el seu titulat I tant que volava!; i el 1982 guanya el
Premi «Jaume Roig» amb la novel·la La clau del temps.
Fora dels contes, que tenen un contingut social i humà molt
notables, la seva obra abasta la història i evolució de la
ciutat de València, dels anys 1930 al 1945, qüestió cabdal i
important poc divulgada. L'objectiu de la novel·lística de Gonçal
Castelló és intentar salvar de l'oblit fets cabdals de la història
del País Valencià que intencionadament han estat silenciats. En
resum, l'obra de Gonçal Castelló és una gran aportació a la
nostra memòria col·lectiva. L'autor de la trilogia que formen La
clau del temps, Sumaríssim d'urgència i València dins
la tempesta va viure intensament, participant en tots els
moviments revolucionaris del moment, la dècada de 1930-40, una
de les més convulses i interessants tant de la nostra història.
|
