El PSM opina. 29/11/2003

L'amor de ma vida has estat tu...

Crec que és la tornada d'una cançó de les dites romàntiques, d'aquelles que es ballaven d'aferrat a les discoteques i a les berbenes. També, amb la consecutio temporum una mica maquillada, és allò que solen dir totes les persones, i molt especialment les que tenen dignitat per a ser immortalitzades al paper couché, quan troben un nou amor, quan comencen una nova relació sentimental. Tots sabem que tant la musiqueta de la cançó, com les paraules que pronucien davant càmeres de televisió i altres augusts testimonis els ja referits personatges no passen de ser una declaració d'intencions tan benintencionada com efímera. Aquests amors de la vida trobats o retrobats, apedaçats o nascuts per un rampell dels déus inextricables -però amb voluntat manifestada, no manifesta, de ser eterns- esdevenen en poc temps mercaderies caducades, com aquell pot de ciurons mal tapats que hem deixat al rebost... Tots sabem, o podríem saber si hi paràssim una mica d'esment, que al cap d'un no res de temps les mateixes planes que anunciaven la bona nova serveixen per recrear-se en l'epitafi i, molt millor, si poden ventar-ne les cendres encara calentes i amb fragàncies de gangrena. Tot plegat, buidor, vacuïtat, ingravidesa... paraules sense polpa ni estatura, que en diria en J.M. Llompart. Comèdia, pura comèdia on l'amnèsia, la revelació sobtada o fins i tot l'estultícia permanent hi tenen un paper rellevant.

Però en el fons no es pot esperar gaires miracles més del gremi de la comèdia si no és altra cosa que fer-ne a tothora, i de tota condició i pelatge... En canvi, el que no sembla excessivament canònic és que els regidors de la cosa pública facin aquestes ostentoses declaracions de confitada buidor perquè, entre d'altres raons, els contribuents no pagam els nostres impostos per acomodar-nos en aquestes platees d'ingravidesa, sinó que la nostra aportació a l'erari públic mereix una mica de respecte. Ho dic perquè aquesta setmana, dona Maria Antònia, com que no té gaire cosa que haver d'administrar, entre d'altres poderoses raons perquè la majoria de les coses les hi administra el PP, s'ha dedicat, ni que en Matas fos el seu galant, a cantussejar-li la tornada de la cançó que dóna títol a aquest article. Potser no ho ha fet en estructura superficial, que en dirien els gramàtics generativistes, però sí que ho ha fet en estructura profunda. Perquè dona Maria Antònia ha dit, amb motiu de la presentació del lema del congrés d'UM, que aquesta, per primera vegada, és la legislatura de les solucions perquè hi ha una coincidència plena entre el Consell, el govern que presideix en Matas i el govern central. (Deixau-me fer un incís: o dóna per suposat, l'emèrita senyora, que el mes de març vinent no hi haurà cap canvi en el mapa polític espanyol -cosa no del tot descartable- o està tan avesada a repetir com un lloro la cançoneta triomfalista del PP quan manen ells -quan no manen la cançoneta és derrotista- que ho ha dit sense adonar-se'n, qui va amb un coix...). Fet l'incís, vull dir també que seria higiènic demanar una mica més de dignitat en les persones que regeixen la cosa pública. Perquè, si dona Maria Antònia sabia que en aquesta conjuntura d'alineació dels tres poders hi havia la solució a tots els nostres problemes, va consentir pactar el 95 amb l'esquerra al Consell i el 99 al Consell i al Govern? Per subsistència del partit? Com quedam, li interessa la pròpia salvació política -o la d'UM, que és tot u- o allò que la preocupa, com a governant, és procurar el millor per a la ciutadania?

Però ja ho sabem que només la ingravidesa sura i també sabem que aquest succedani de massa no té una voluntat pròpia, sinó que es mou a mercè del vent. Com la voluntat d'amor etern de les folklòriques, els toreros i els picadors de moda que, deixau-m'ho dir, també tenen molts de seguidors, una immensa majoria que espera i refrenda les seves accions i no per això les seves correlimes amoroses o de banyes -entre el bé i el mal només hi ha un malentès, deia en Villalonga- estan impregnades d'altra substància que no sigui la més penosa vacuïtat, per molt que siguin esperades no vol dir que siguin més dignes. I ells perquè ara tenen una majoria absoluta es pensen que poden dir el que volen, fer el que volen o oblidar, en un atac d'amnèsia instantània, d'on vénen, què han fet i on volen anar...