El PSM opina. 12/11/2003

El cinquè poder

Contra els abusos dels poders, durant llargues dècades, la premsa i els mitjans de comunicació han constituït, en el marc democràtic, un recurs dels ciutadans. En efecte, els tres poders tradicionals —legislatiu, executiu i judicial— poden fallar, equivocar-se i cometre errors. Amb molta més freqüència, evidentment, als estats autoritaris i dictatorials, on el poder polític continua sent el responsable bàsic de totes les violacions dels drets humans i de totes les censures contra les llibertats.

Tanmateix, als països democràtics també es poden cometre abusos greus, encara que s’hagin votat democràticament les lleis, que els governs siguin fruit del sufragi universal i la justícia —en teoria— sigui independent de l’executiu. Es pot donar el cas, per exemple, que aquesta condemni un innocent (no podem oblidar l’afer Dreyfus a França); que el Parlament voti unes lleis discriminatòries envers uns grups determinats de la població (així va succeir als Estats Units durant més d’un segle, contra els afroamericans, i succeeix avui contra els que procedeixen dels països musulmans en virtut de la Patriot Act); que els governs duguin a terme unes polítiques amb unes conseqüències que han de resultar funestes per a tot un sector de la societat (és el cas avui dia, en molts països europeus, respecte dels immigrats sense papers).

En un context democràtic com aquest, els periodistes i els mitjans de comunicació sovint han considerat un deure primordial denunciar aquestes violacions dels drets. De vegades ho han pagat molt car: atemptats, desaparicions, assassinats, com ho constatem encara a Colòmbia, a Guatemala, a Turquia, al Pakistan, a les Filipines i altres llocs. Per això mateix durant molts anys s’ha parlat del quart poder. Aquest quart poder era, en definitiva, gràcies al sentit cívic dels mitjans de comunicació i al valor dels periodistes audaços, el que tenien a mà els ciutadans per criticar, rebutjar, o oposar-se, democràticament, a unes decisions il·legals que podien ser iniqües, injustes i fins i tot criminals contra persones innocents. Era, com s’ha dit sovint, la veu dels qui no tenen veu.

D’uns quinze anys ençà, a mesura que s’accelerava la mundialització liberal, s’ha buidat de sentit aquest quart poder, ha perdut a poc a poc la seva funció bàsica de contrapoder. Una escandalosa evidència que s’imposa en estudiar de prop el funcionament de la globalització, en observar com ha agafat volada un nou tipus de capitalisme, que ja no és simplement industrial sinó sobretot financer, en resum, un capitalisme de l’especulació. En aquesta fase de la mundialització, assistim a un brutal enfrontament entre el mercat i l’estat, el sector privat i els serveis públics, l’individu i la societat, el que és personal i el que és col·lectiu, l’egoisme i la solidaritat.

Actualment disposen de l’autèntic poder un grapat de grups econòmics i d’empreses del planeta amb un pes en els negocis del món que de vegades sembla més important que el dels governs i el dels estats. Ells són els nous amos del món, que es reuneixen cada any a Davos, en el marc del Fòrum Econòmic Mundial, i que inspiren les polítiques de la gran trinitat globalitzadora: Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i Organització Mundial del Comerç.

És en aquest marc geoeconòmic en què s’ha produït una metamorfosi decisiva en el camp dels mitjans de comunicació de masses, en el mateix cor de la seva textura industrial.

Els mitjans de comunicació de masses (emissores de ràdio, premsa escrita, cadenes de televisió, Internet) cada cop s’agrupen més en el si d’unes estructures que es multipliquen per constituir grups mediàtics amb vocació mundial. Empreses gegantines com New Corps, Viacom, AOL Time Warner, General Electric, Microsoft, Bertelsmann, United Global Com, Disney, Telefónica, RTL Group, France Telecom, etcètera, a partir d’ara tenen possibilitats noves d’extensió gràcies a les convulsions tecnològiques. La revolució digital ha trencat les fronteres que abans separaven les tres formes tradicionals de la comunicació: so, escriptura, imatge. Ha permès l’aparició i la puixança d’Internet, que representa un quart sistema de comunicació, una manera nova d’expressar-se, d’informar-se, de distreure’s.

A partir d’aquí, les empreses mediàtiques estan temptades de constituir-se en grup per aplegar en el seu si tot els mitjans de comunicació clàssics (premsa, ràdio, televisió) i alhora totes les activitats del que en podríem anomenar els sectors de la cultura de masses, de la comunicació i de la informació. Aquestes tres esferes abans eren autònomes: d’una banda, la cultura de masses amb la seva lògica comercial, les seves creacions populars, els objectius bàsicament mercantils; de l’altra, la comunicació, en el sentit publicitari, el màrqueting, la propaganda, la retòrica de la persuasió; i a la fi, la informació amb les seves agències de notícies, els butlletins de radiodifusió o televisió, la premsa, les cadenes d’informació contínua, en resum, l’univers de tots els periodismes.

OBSERVATORI INTERNACIONAL DELS MITJANS

El cinquè poder

Aquestes tres esferes, abans tan diferents, s’han imbricat a poc a poc per constituir una sola i única esfera colossal dins de la qual cada cop es fa més difícil distingir les activitats que pertanyen al camp de la cultura de masses, de la comunicació o de la informació (1). A més a més, aquestes empreses mediàtiques gegantines, aquests productors en cadena de símbols, multipliquen la difusió de missatges de tot tipus, on s’entremesclen televisió, dibuixos animats, cinema, videojocs, CD musicals, DVD, edició, parcs temàtics com ara Disneylàndia, esport espectacle, etcètera.

En altres termes, actualment els grups mediàtics presenten dues característiques noves: d’entrada, s’ocupen de tot el que pertany a l’escriptura, de tot el que pertany a la imatge, de tot el que pertany al so, i ho difonen per mitjà d’uns canals molt diversos (premsa escrita, ràdios, televisions hertzianes, per cable o satèl·lit, via Internet i a través d’altres tipus de xarxes digitals). Segona característica: aquests grups són mundials, d’abast del planeta, del globus, i no solament nacionals o locals.

El 1940, en una cèlebre pel·lícula, Orson Welles atacava el superpoder de Citizen Kane (en realitat, el magnat de la premsa de principi del segle xx, William Randolph Hearst). Ara bé, comparat amb el dels grans grups mundials d’avui, el poder de Kane era insignificant. Kane, propietari d’alguns diaris de premsa escrita en un sol país, tenia un poder minúscul (cosa que no vol dir que no disposés d’eficàcia en l’àmbit local o nacional (2)) davant dels arxipoders dels megagrups mediàtics del nostre temps.

Aquestes hiperempreses contemporànies s’apropien, mitjançant uns mecanismes de concentració, dels sectors mediàtics més diversos en nombrosos països, en tots els continents, i d’aquesta manera, pel seu pes econòmic i la seva importància ideològica, es converteixen en actors centrals de la mundialització liberal. La comunicació (ampliada cap a la informàtica, l’electrònica i la telefonia) s’ha convertit en la indústria pesant del nostre temps i aquests grans grups miren d’ampliar el seu abast per mitjà d’incessants adquisicions i exerceixen pressió sobre els governs a fi de transgredir les lleis que limiten les concentracions o impedeixen la constitució de monopolis o de duopolis (3).

La mundialització és també, doncs, la mundialització dels mitjans de comunicació de masses, de la comunicació i de la informació. Aquests grans grups, preocupats bàsicament per la recerca del seu gegantisme, que els obliga a festejar els altres poders, ja no es proposen, com a objectiu cívic, ser un quart poder, ni denunciar els abusos contra el dret, ni corregir les disfuncions de la democràcia per polir i perfeccionar el sistema polític. Ni tan sols desitgen erigir-se en quart poder i molt menys fer les funcions de contrapoder.

Quan, si s’escau, es poden constituir en quart poder, aquest s’afegeix als altres poders existents —polític i econòmic— per destruir, per la seva banda, com a poder suplementari, com a poder mediàtic, els ciutadans.

Així doncs, la qüestió cívica que se’ns planteja ara és aquesta: com hem de reaccionar?; com ens en defensarem?; com hem de resistir-nos a l’ofensiva d’aquest nou poder que, en certa manera, ha traït els ciutadans i s’ha passat amb armes i bagatges a l’enemic?

Una força cívica ciutadana

Simplement cal crear un cinquè poder. Un cinquè poder que ens permeti oposar una força cívica ciutadana a la nova coalició dels dominants. Un cinquè poder que hauria de tenir la funció de denunciar el superpoder dels mitjans de comunicació, dels grans grups mediàtics, com a còmplices i difusors de la globalització liberal. Aquests mitjans de comunicació que, en determinades circumstàncies, no tan sols han deixat de defensar els ciutadans, sinó que de vegades actuen contra el poble en el seu conjunt. Tal com ho constatem a Veneçuela.

En aquest país llatinoamericà on el 1998 van escombrar l’oposició política amb unes eleccions lliures, plurals i democràtiques, els principals grups de premsa, ràdio i televisió han posat en marxa una veritable guerra mediàtica contra la legitimitat del president Hugo Chávez (4). Quan aquest i el seu govern es mantenen respectuosos amb el marc democràtic, els mitjans de comunicació, en mans d’un grapat de privilegiats, continuen utilitzant tota l’artilleria de la manipulació, de les mentides i de la rentada de cervell per mirar d’intoxicar la ment del poble (5). En aquesta guerra ideològica, han abandonat del tot la funció d’un quart poder qualsevol, busquen desesperadament defensar els privilegis d’una casta i s’oposen a tota reforma social i a qualsevol distribució una mica més justa de la immensa riquesa nacional.

El cas veneçolà constitueix un exemple de la nova situació internacional en què uns grups mediàtics enfurismats assumeixen obertament la seva nova funció de gossos guardians de l’ordre econòmic establert, i la seva nova situació de poder antipopular i anticiutadà. Aquests grans grups no solament s’accepten com a poder mediàtic sinó que constitueixen sobretot el braç ideològic de la mundialització, i la seva funció rau a contenir les reivindicacions populars, bo i intentant apoderar-se del poder polític (com ha aconseguit fer-ho, democràticament, a Itàlia, Silvio Berlusconi, propietari del principal grup de comunicació transalpí).

La guerra bruta mediàtica endegada a Veneçuela contra el president Hugo Chávez és la rèplica exacta de la que havia muntat, del 1970 al 1973, el diari El Mercurio (6) a Xile contra el govern democràtic del president Salvador Allende, fins a empènyer els militars cap al cop d’estat. Aquest tipus de campanyes, en les quals els mitjans de comunicació pretenen enderrocar la democràcia, es podrien reproduir demà a l’Equador, al Brasil o a l’Argentina contra tota reforma legal que tendeixi a modificar la jerarquia social i la desigualtat de la riquesa. Als poders de l’oligarquia tradicional i als de la reacció clàssica, s’hi afegeixen ara els poders mediàtics. Junts —i en nom de la llibertat d’expressió!— s’enfronten als programes que defensen els interessos de la majoria de la població. Aquesta és la façana mediàtica de la globalització. Deixa al descobert de la manera més clara, més evident i més caricaturitzada, la ideologia de la mundialització liberal.

Els mitjans de comunicació de masses i la mundialització liberal estan íntimament vinculats. Per això mateix ens sembla urgent desenvolupar una reflexió sobre la manera en què els ciutadans poden exigir als principals mitjans de comunicació més ètica, més veritat i més respecte envers una deontologia que permeti als periodistes actuar en funció de la seva consciència i no en funció dels interessos dels grups, de les empreses i dels propietaris que els contracten.

En la nova guerra ideològica que imposa la mundialització, s’utilitzen els mitjans de comunicació com a arma de combat. Per raó de la seva explosió, multiplicació i superabundància, la informació queda literalment contaminada, emmetzinada per tot tipus de mentides, pol·luïda pels rumors, per les deformacions, les distorsions, les manipulacions.

En aquest camp es produeix el mateix que ha passat amb l’alimentació. Durant molt temps, els aliments han estat escassos i ho continuen essent en molts indrets del món. Però quan el camp va començar a produir amb superabundància, sobretot als països de l’Europa Occidental i de l’Amèrica del Nord, gràcies a les revolucions agrícoles, ens vam adonar que hi havia molts aliments contaminats, emmetzinats per plaguicides, que provocaven malalties, causaven infeccions, comportaven càncers i tot tipus de problemes de salut, fins al punt de generar pànics massius com el de la plaga de les vaques boges. Resumint: abans ens podíem morir de fam, ara ens podem morir per haver menjat aliments contaminats...

Amb la informació succeeix el mateix. Històricament, ha estat molt escassa. Encara avui, als països dictatorials, no hi ha una informació fiable, completa, de qualitat. En canvi, als estats democràtics, vessa per totes bandes. Ens asfixia. Empèdocles deia que el món estava format per la combinació de quatre elements: aire, aigua, terra, foc. La informació ha esdevingut tan abundant que constitueix, en certa manera, el cinquè element del nostre món globalitzat.

Però, alhora, tothom constata que, tal com passa amb els aliments, la informació està contaminada. Ens emmetzina la ment, ens contamina el cervell, ens manipula, ens intoxica, pretén instil·lar en el nostre inconscient unes idees que no són les nostres. Justament per això cal elaborar el que podríem anomenar-ne una ecologia de la informació. Per tal de netejar, desengreixar la informació per llevar-li la marea negra de les mentides. I d’aquestes, n’hem pogut mesurar un cop més l’enormitat en la recent invasió de l’Iraq (7). Cal descontaminar la informació. De la mateixa manera que s’han pogut obtenir aliments bio, a priori menys contaminats que els altres, caldria obtenir una mena d’informació bio. Els ciutadans s’han de mobilitzar per exigir que els mitjans de comunicació que pertanyen als grans grups globals respectin la veritat, ja que només la recerca de la veritat constitueix en definitiva la legitimitat de la informació.

Per això hem proposat la creació de l’Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació (en anglès: Media Watch Global). Per disposar finalment d’una arma cívica, pacífica, de la qual podran servir-se els ciutadans per fer front al nou superpoder dels grans mitjans de comunicació de masses. Aquest observatori és una expressió del moviment social del món aplegat a Porto Alegre (Brasil). Enmig de l’ofensiva de la globalització liberal, expressa la preocupació de tots els ciutadans davant de la nova arrogància de les indústries gegantines de la comunicació.

Els principals mitjans de comunicació privilegien els seus interessos particulars en detriment de l’interès general i confonen la seva pròpia llibertat amb la llibertat d’empresa, considerada com la primera de les llibertats. Ara bé, la llibertat d’empresa en cap cas no pot prevaler per damunt del dret dels ciutadans a una informació rigorosa i contrastada, ni servir de pretext per a la difusió conscient de falses notícies o de difamacions.

La llibertat dels mitjans de comunicació no és altra cosa que l’ampliació de la llibertat col·lectiva d’expressió, la base de la democràcia. Com a tal, no pot ser confiscada per un grup de poderosos. Implica, a més a més, una responsabilitat social i, per consegüent, el seu exercici s’ha de mantenir, en última instància, sota el control responsable de la societat. És aquesta convicció la que ens ha portat a proposar la creació de l’Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació o Media Watch Global. Perquè avui els mitjans de comunicació són l’únic poder sense contrapoder, i es crea així un desequilibri perjudicial per a la democràcia.

La força que té aquesta associació és sobretot moral: censura basant-se en l’ètica i sanciona les faltes d’honestedat mediàtica mitjançant uns informes i estudis que ella mateixa elabora, publica i difon.

L’Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació constitueix un contrapès indispensable per a l’excés dels grans grups mediàtics que imposen, en matèria d’informació, una sola lògica —la del mercat— i una única ideologia: el pensament neoliberal. Aquesta associació internacional desitja exercir una responsabilitat col·lectiva, en nom de l’interès superior de la societat i del dret que tenen els ciutadans d’estar ben informats. En aquest sentit, considera que tenen una importància capital els temes de la pròxima cimera mundial sobre la informació que se celebrarà el proper desembre a Ginebra (8). També es proposa prevenir la societat contra les manipulacions mediàtiques que, igual com les epidèmies, s’han multiplicat aquests darrers anys.

L’Observatori ajunta tres tipus de membres que gaudeixen de drets idèntics: a) periodistes professionals o ocasionals, en actiu o jubilats, de tots els mitjans de comunicació, centrals o alternatius; b) universitaris i investigadors de totes les disciplines, i més en concret, especialistes dels mitjans de comunicació, pel fet que la universitat, en el context actual, continua essent un dels pocs llocs que encara estan parcialment protegits contra les ambicions totalitàries del mercat; c) usuaris de mitjans de comunicació, ciutadans normals i corrents i personalitats conegudes per la seva talla moral.

Per a una informació no contaminada

Els sistemes actuals de regulació dels mitjans de comunicació són insatisfactoris arreu. Com que la informació és un bé comú, la seva qualitat no es podria garantir amb organitzacions compostes exclusivament de periodistes, de vegades subjectes a uns interessos corporativistes. Sovint es demostra que els codis deontològics de cada empresa mediàtica —en cas que en tinguin— no són prou aptes per sancionar i corregir les desviacions, les ocultacions i les censures. És indispensable que la deontologia i l’ètica de la informació siguin definides i defensades per una instància imparcial, creïble, independent i objectiva, en el si de la qual tinguin un paper decisiu els universitaris.

La funció dels ombudsmen o mitjancers, que va resultar útil a les dècades dels vuitanta i dels noranta, actualment està mercantilitzada, desvalorada i degradada. Sovint està instrumentalitzada per les empreses, respon a uns imperatius d’imatge i constitueix una coartada barata per reforçar de manera artificial la credibilitat dels mitjans de comunicació.

Un dels drets més valuosos de l’ésser humà és el de comunicar lliurament les seves idees i opinions. Cap llei no ha de restringir arbitràriament la llibertat d’expressió o de premsa. Però aquesta només la poden exercir les empreses mediàtiques amb la condició de no infringir altres drets igual de sagrats com, per a cada ciutadà, el de poder accedir a una informació que no estigui contaminada. Emparant-se en la llibertat d’expressió, les empreses mediàtiques no han de poder difondre informacions falses, dur a terme campanyes de propaganda ideològica o altres manipulacions.

L’Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació considera que la llibertat absoluta dels mitjans de comunicació, reclamada a crits pels propietaris dels grans grups de comunicació mundials, no s’hauria d’exercir a expenses de la llibertat de tots els ciutadans. Ara, aquests grans grups han de saber que acaba de néixer un contrapoder amb vocació d’aplegar tots els qui s’identifiquen amb el moviment social del planeta i lluiten contra la confiscació del dret d’expressió. Periodistes, universitaris, militants associatius, lectors de diaris, oients de ràdio, teleespectadors, usuaris d’Internet, tots plegats s’uneixen per crear una arma col·lectiva de debat i d’acció democràtica. Els globalitzadors havien declarat que el segle xxi seria el de les empreses globals, l’associació Media Watch Global afirma que serà el segle en què la comunicació i la informació finalment pertanyeran a tots els ciutadans.


Vegeu La Tyrannie de la Communication i Propagandes silencieuses. París: Galilée, 1999 i 2002 respectivament (també disponibles en edició de butxaca en aquesta col·lecció).

Vegeu, per exemple, a Itàlia, la superpotència mediàtica del grup Fininvest de Silvio Berlusconi, o, a França, la dels grups Lagardère o Dassault.

Sota la pressió dels grans grups mediàtics dels Estats Units, la Federal Communications Commission (FCC) dels Estats Units va autoritzar, el 4 de juny del 2003, la reobertura dels límits a la concentració: una empresa podria controlar fins el 45 % de l’audiència nacional (quan fins ara era el 35 %). La decisió havia d’entrar en vigor el 4 de setembre passat, però el Tribunal Suprem l’ha suspesa perquè alguns hi veuen «una greu amenaça per a la democràcia».

Vegeu «Un crime parfait». A: Le Monde diplomatique, juny de 2002.

Vegeu Maurice Lemoine, «Dans les laboratoires du mesonge au Venezuela». A: Le Monde diplomatique, agost de 2002.

I molts altres mitjans de comunicació com La Tercera, Últimas Noticias, La Segunda, Canal 13, etc. Vegeu Patricio Tupper, Allende, la cible des médias chiliens et de la CIA (1970-1973). París: Editions de l’Amandier, 2003.

Vegeu «Mensonges d’Etat». A: Le Monde diplomatique, juliol de 2003.

Vegeu Armand Mattelart, «La communication, enjeu du Nouvel ordre international». A: Le Monde diplomatique, agost de 2003.

A França

El 24 de setembre es va crear, a París, l’Observatori Francès dels Mitjans, que està presidit per Armand Mattelart, professor de ciències de la comunicació a la Universitat París VIII.

Tornarem, en el número de novembre, amb les primeres campanyes i accions previstes. Des d’ara, els lectors interessats poden informar-se’n inscrivint-se a la pàgina o per correu a l’Observatoire français des médias, 3, avenue Stephen Pichon, 75.013 París.