El PSM opina. 05/11/2003

Tota la tristor d'un salze

De bon començament, he de dir que així mateix n'estava sorprès que, aquí al costat, a una clariana entre els joves pinotells municipals de l'anomenat Parc de Torre d'en Pau, fa uns anys, qualcú de la brigada de jardineria hi hagués sembrat un desmai. Resultava d'una curiosa singularitat el salze, entre tanta conífera. Molt ben sembrat, això sí, ben reforçat el jovenívol tronc amb una bona vara de galvanitzat, cosa raríssima, inèdita entre els altres arbres municipalitzats, tant la naturalesa del mateix com el support-tutor, que en la resta, quan n'hi posen, sol esser de fusta que s'engronsa en dos dies, mai metàl·lic. Posats a obrir-me més interrogants dins la closca, de tard en àdhuc hi compareixia penjat al tronquet un ram de flors que a poc a poquet es consumia exposat a tots els sols de l'estiu i a les tramuntanades de l'hivern. El garingol estava sempre net de males herbes i, en plena sequera agostenca, la terra al seu voltant estava humitejada i entrecavada. Amb tota aquesta cura i atencions, l'arbre anava, i va, de primera, creixia a ulls vista i servava una verdor blava que feia mirera. Un migdia d'aquest darrer estiu vaig descobrir que, de la part alta del parc, del carrer que dóna a l'església, Arapiles tenc per mi que se'n diu, davallava una doneta molt major que caminava una mica acalada, d'una setantena llarga ben segur, amb una mà duia un poal ple d'aigua que devia pesar allò seu, xaf-xaf-xaf, singlotejant, esquitxant a cada passa, i amb l'altra, un xaponet. A l'instant vaig deduir on anava aquella dona i a fer què. El que no sabia era per què. Tampoc no ho vaig descobrir aquell dia, perquè jo anava molt curt de temps i no vaig poder entretenir-me a fer de curiós compulsiu més enllà de qualsevol prudència i conseqüència, com és natural amb mi gairebé sempre. Hagueren de passar uns quants mesos més perquè, avui dematí mateix, dimecres vint- i-nou d'octubre 03, només sortint de ca nostra he afinat la mateixa madona acalada i de cabells blancs, seca i seriosa de fesomia, que tornava a fer l'herba del garingol del desmai. L'herba residual resultant de la seva feina l'anava recollint dins una bossa de plàstic. No m'he pogut retenir i m'hi he acostat. Madona, mirau, tenc una curiositat ja fa estona, que podria ser que vos me la poguéssiu aclarir: què té d'especial aquest arbre que l'aviciau d'aquesta manera i des de fa tant de temps? Ui!, m'ha dit ella, aquest arbre té molta història. I jo: que la puc sebre, aquesta història? I ella que, miri, sí: ja fa un parell d'anys una germana meva tenia un nét que nomia Joan, que sempre deia que en tenir vint-i-cinc anys sembraria un arbre, ho deia per pa i per sal, ell, més bon al·lot que era, ell, feia feina a això d'una companyia d'aviació que hi ha a la carretera de Llucmajor, sap?, idò el mateix dia que feia els vint-i-cinc anys va tenir un accident amb el cotxe i se va matar, pobret, ell, sí, i era més curro, en Joanet, sí, i llavors, els seus amics de més a prop i jo mateixa duguérem aquest arbre aquí, férem un bon clot i el sembràrem noltros, ja que ell ja no ho podia fer... Joan Colomer i Ferrer li deien, i era més bon al·lot...! Amb el cor al carcabòs, emocionat fins a la medul·la, que les paraules s'encloscaven, així mateix he pogut arribar a dir-li: no passeu gens d'ànsia, madona, des d'ara jo també tendré esment a l'arbre. No li mancarà aigua si m'adon que tengui set, podeu estar-ne ben tranquil·la. Gràcies. No es mereixen. Bon dia tenga. Bon dia. Al punt, el cel era d'un blau com a més net, sols un nuvolet blanc i amb presses s'acomiadava cap a ponent. Ja dins ca nostra, m'he assegut a la taula de feina i he començat a escriure això amb mà tremolosa.