|
«Bulcame la palaera»
Com cada any he passat uns dies a Iruña, la capital
navarresa, abundats per uns quants més a Herce, un pobletxo de
devers dos-cents habitants al mateix cor de la Rioja Alta. Tots
els anys en acabar setembre i començar la tardor, amb les fulles
que groguegen i cauen na Neus i jo, vénga, carretera i manta cap
allà a respirar aires nous, fer l'herba i entrecavar les
llobades d'amistats antigues. I arreplegar un parell d'anècdotes
ben contadores, com és ara la següent: passejàvem per la
pamplonesa Plaça del Castillo de les obres inacabables i la
destrucció de restes arqueològiques per fer-hi un aparcament
soterrat, quan a la companya María Luisa, que està de baixa
laboral per un petit problema de salut, li sonà el mòbil;
contestà; era una amiga seva, i digué ella: «mira, yo aquí de
diésel con unos amigos, pues». Acabaren de parlar i jo, després
de fer-li present l'abús del «pues» que en feien per aquelles
contrades, també li vaig demanar què significava allò del dièsel,
i em contestà: «a los cincuentones prejubilados de telefónica
les llamamos los diéseles: caminan mucho y gastan poco», i vaig
haver d'esclafir. La conversa següent va anar per aquí, per les
particularitats en el seu parlar el castellà, «me voy con ti»,
o el «mucho bien», i també l'alçar el to de la veu i allargar
la darrera vocal de l'últim mot de cada frase, talment com si
cantassin una jota... Justificant les observacions a la meva
garruda curiositat per conèixer les particularitats de la parla
castellana, però sobretot de la llengua catalana de Mallorca,
curiositat, preocupació i afany de seriosa investigació filològica
que (els vaig comentar) també eren molt compartides per uns
senyors i senyores de les illes Balears que comanden molt i tenen
per llinatges: Matas, Fiol, Cabrer, Estaràs i un parell més. A
la qual cosa el Juan d'Andosilla replicà: «mira, yo,
particularidades del catalán, ninguna, pero cántales esa jota
navarra a estos señores, que a lo mejor aprenderán algunas
particularidades del castellano que manejamos por aquí, pues: --Echame
l'agua a perdeeer/ bulcame la palaeraaa/ echame l'agua a
perdeeeEEee-EER/que obiga mucho al entibooo/ echa un céspede a
la fiiilaaaAAaa-A--». Bé, li vaig dir jo, que no, que cantar-la
no la cantaria, que perillava que es posàs d'aigua i plogués
vuit dies seguits amb les seves nits si ho feia, però que la
reproduiria aquí mateix, aquest racó, provaria de cantar-la per
escrit. Que sospitava de la sapiència castellana de l'exministre
i la resta de colla entendrien aquesta estrofa a la perfecció,
gent tan sabuda en llengües romàniques i els seus més amagats
carreranys, ells. Per això mateix, els vaig dir, jo investig
també i escric en llengua catalana, o mallorquina, o sineuera, o
tribal del barri de la placeta del Pou d'en Rabassa, o jo que sé,
putes!
Acabar confessant que aquella nit, malgrat l'excel·lent
companyia vaig dormir molt malament, com a desficiós, vaig
somiar sembrats trespolejats, collites fetes malbé per estultícies
diverses, meses esgarriades... blat perdut pels forats de les sàrries...
|
