|
Elegia per Son Sardina
Si no heu viscut una temporada llarga per devers Foramallorca,
no heu pogut experimentar la sensació extraordinà riament
colpidora que es produeix quan et retrobes amb el teu paisatge,
aquell que t'és propi i amb el qual t'identifiques. Aquell que
dus d'alguna manera escripturat a l'ADN. Quan ets fora, saps que
et falta alguna cosa, quan retornes, per fi descobreixes què era:
el paisatge al qual has nascut vinculat i del qual ets una
perllongació cimal.
Després de passar una llarga temporada fora, quan vaig tornar a
Mallorca, vaig experimentar aquesta sensació en sortir de Son
Sardina en direcció nord, just en deixar enrera l'Escola.
L'espectacle és d'una bellesa excepcional. Un esclat de tots els
matisos del verd dansa vivaç damunt l'estora intermitent i
desigual de terra i terròs. Els darrers ametlers palmesans
semblen fer aeròbic, o potser es suïciden discretament, en
descobrir-se sobrers. I al fons, com un magnÃfic teló,
l'orgullosa Serra de Tramuntana mostra el seu dentat irregular i
perfecte.
No és el paisatge més bell del Planeta, però és el més meu.
Allà hi viu la meva infantesa de calçons curts i genolleres
perennes, dolça com el pa amb llet condensada. Per aquells
paratges hi cavalquen a lloms d'una bicicleta blanca i vella, amb
un davantal per capa i una fusta per espasa, els meus somnis de
minyonia. Per allà , també, hi vaig perdre el moviment d'extensió
del meu canell dret...
Bé, idò allà . Just per allà damunt, ara ens han anunciat que
hi volen fer passar una autovia anomenada Segon Cinturó.
La part de Son Sardina, Sa Garriga i Son Espanyol és una de les
darreres zones rurals que li queden al municipi de Palma i aquest
projecte amenaça d'acabar per sempre més amb la seva fesomia
actual de poble.
En nom del progrés ens prendran la terra i ens l'asfaltaran, com
si volguessin oblidar que davall d'aquell asfalt, hi bategarÃ
per sempre el terral dels nostres avantpassats. Com si volguéssim
amagar devall una estora de quitrà el passat pagès dels seus
padrins.
En nom del benestar ens duran milers de cotxes amb els seus fums
i els seus renous a dins la cuina.
En nom del futur, encastaran una via rà pida per a vehicles de
motor, a l'escola d'un dels darrers pobles que li quedaven a
Palma.
I faran tot això sense escrúpols, sense vergonya, per ventura
perquè per a ells, com va escriure, l'any 1855, el cabdill
Seattle, de la tribu dels indis duwamish, en la seva famosa carta
de resposta al president dels EUA, Franklin Pierce, «una part de
la terra és igual que qualsevol altra, ja que són estranys que
arriben de nit i s'emparen d'allò que necessiten de la Terra. La
Terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga, i quan l'han
conquerida, tornen a cavalcar. Abandonen la tomba dels seus
avantpassats, roben la terra dels seus fills, i res no els
importa. Obliden les tombes dels seus pares i els drets de naixença
dels seus fills. Tracten la seva mare, la Terra, i el seu germà ,
el Cel, com si fossin coses que es poden comprar i arrabassar, i
que es poden vendre, com ovelles o perles brillants. Famolencs,
s'empassaran la terra i no en deixaran res, tan sols un desert.»
O per ventura, simplement, ho faran per doblers...
En nom de quin nacionalisme de boqueta, en nom de quin fals
mallorquinisme, en nom de quin pèrfid progrés, ens sembraran
amb la sal del seu asfalt i la seva grava els nostres camps, ens
destrossaran Mallorca i ens assassinaran el paisatge?
Qui estima Mallorca, no la destrueix. Qui estima Mallorca no
l'apunyala amb més infrastructures per a seguir creixent de
manera incontrolada i insostenible.
Els qui estimam Mallorca, ni que sigui perquè hi tenim la casa,
ara haurem de tornar a defensar com a manifestants allò que no
sabérem defensar com a electors.
|
