|
Ja no estic deprimit!
No sé si a tu et passa el mateix, però jo, a mesura que em
passava l'estiu per damunt em fugia tota la pipallosca, la
nyoscleria i qualsevol altra noció assimilable a un estat de
fluixedat mental i àdhuc psicològica. La veritat és que no sé
què deu haver passat ni la lletra menuda del procés.
Objectivament he intentat analitzar-me, fins i tot psicoanalitzar-me,
per endevinar què em passava. Jo creia que eren els dos mesos
llargs que he tengut de vacances, o aquest estiu tan assolellat
que ha fet i que per a més gràcia de la naturalesa, com a mínim
a ca nostra, ha estat exempt de moscards. Però he arribat a la
desorientada conclusió que aquestes hipòtesis queden
immediatament invalidades per altres variables que cal tenir
presents. Així, aquest llarg període de vacances no ha anat
acompanyat de cap mena d'activitat alternativa al no fer res que
fos capaç de fer-me sentir mínimament satisfet de mi mateix; és
cert també que ni les pluges ni les nuvolades amenaçants, gràcies
a la seva generosa absència, no han contribuït al capficament
general, però també no deixa de ser cert que aquest sol abusiu
i abrusiu ha excitat molt més les glàndules sudoroses que
qualsevol altre mecanisme que fumigàs la peresa i l'abúlia. Ni
tan sols la no- presència de moscards, caparruts infatigables,
m'ha fet còmplice d'una situació que m'abocava a una estranya i
inexplicable felicitat.
Realment aquesta circumstància esdevenia preocupant perquè a
vegades les situacions nocives més perilloses són aquelles que
van covant a l'interior i de les quals hom no s'adona fins que
l'esvoranc és tan gros que la cosa ja no té remei. Aquesta
idea, us ho podeu ben creure, m'assetjava adesiara i em feia
patir car només pensava que en el moment de la caiguda, en el
moment del gran baticul, no hi hauria salvació possible, ni a
través de la medicina convencional, ni gràcies a la dita
alternativa i molt menys amb el socors de remeis antics i
casolans, com les infusions de juevert o mastegar alls en dejú,
que no sabria ben bé on encabir-los. Em veia tot nafrat per
dintre i temia que la cosa passàs en el pitjor moment possible:
això és, quan em reintegràs a la meva vida ordinària laboral
i, davant una vintena llarga d'adolescents àvids de rebel·lia i
de no aprendre res, em trobàs sol, sense recursos pedagògics ni
de cap altra naturalesa per mirar de activar-los l'interès per
alguna cosa que tengués una mínima semblança amb l'assignatura
que impartesc a un institut de secundària. Però, si us he de
ser sincer, us he de confessar que el retorn a les aules no ha
estat gaire traumàtic, ni tan sols amb els grups d'ESO, ans al
contrari ha estat com aquells ametlers vells i decrèpits que els
tornen a empeltar i tornen, vigorosos, a donar bons esplets. Cal
dir que, tal vegada a aquest estat d'eufòria inicial hi hagi
contribuït el fet que, per mor de les inevitables obres
estivals, hem començat més tard i que a hores d'ara encara no
he canat ben bé la dificultat de la situació. Estic preparat,
us ho dic de cor, per afrontar dies grisos i enfitats d'amargura!
Però vet aquí que aquesta setmana se m'han desvetlat tots els
interrogants i aquelles pors de la gran depressió s'han esvaït
com l'ànima d'en Robert. Si no estic carregat de nyoscleria, de
mollor, si no em cobreix ni l'ombra d'una imaginària pipallosca,
no ha estat per una suposada energia mental meva desconeguda, ni
tan sols per la col·laboració involuntària d'un cúmul de
circumstàncies ambientals abans ja descrites que s'han conjurat
a favor meu. No, no ha estat mèrit meu ni de les meves íntimes
circumstàncies. Ha estat per obra i gràcia d'una causa més
universal que a tu, amic lector, també et deu haver assaonat. Ha
estat per l'acció benèfica i beatífica d'aquests cent dies de
govern del Partit Popular que, no sé per quins estranys conjurs
perquè més enllà de bones o llastimoses paraules no s'han
transsubstanciat en res tangible, ens han alliberat de la viscosa
teranyina de la quotidiana depressió que feia tants d'anys que
ens assetjava.
Ja poden apuntar-se a l'atur psicòlegs, psiquiatres i, fins i
tot, la Conselleria d'Educació pot suprimir amb un sospir tots
els departaments d'orientació. Tenen una solució més fàcil i
més universal: deixar penetrar les bafarades analgèsiques i
descongestionadores de l'acció de govern de Jaume Matas. Potser
per als casos més díficils, de diagnosi o de tractament,
convendria que repartissin joseantonianes efígies de les gavines
o d'en Matas pertot arreu, com si fossin estampetes de la
Venerable de Sencelles o de Santa Rita. I encara, per si no n'hi
hagués prou, per als casos gairebé irreversibles, podrien
repartir -via artilugi multimèdia- discursos de n'Estaràs o de
na Cabrer per tal que l'efecte de la medicina sigui instantani.
Jo, es veu que dec ser dels més dúctils o potser en prevenció
que no em sigui aplicada tal medicina, puc dir que no estic
deprimit.
|
