El PSM opina. 06/09/2003

El successor

«O sucesor é galego» titulava un diari corunyès. Idò com l'Antecessor, caldria afegir.

Des del Partit Popular s'ha muntat una espècie de circ mediàtic, amb la comèdia aquesta de «l'elecció del successor», que tenia per objectiu amagar altres qüestions molt més importants per al futur de l'estat espanyol. Una operació dirigida a camuflar les mancances en el funcionament intern del PP, que, una altra vegada, ha fet servir una tecnologia molt antiga i poc democràtica per escollir un càrrec tan important com el de candidat a la presidència del Govern espanyol, o sigui, la digital («igualico, igualico que el difunto de su agüelico», que deia aquell personatge del TBO). No és la primera vegada.

Però el Gran Digitador ha fet servir el sainet de la successió com una carta per utilitzar en el moment que més li convengués, és a dir a començaments d'aquest curs que es presenta tan interessant, com mogut.

Resulta que el cap de setmana passat, mentre es tudaven milers de litres de tinta i hores de ràdio i televisió en parlar del xou de la successió, començava un curs polític que vendrà marcat pel debat sobre l'organització territorial de l'estat. Aquell mateix cap de setmana es reunien els representants territorials del PSOE amb la direcció federal, per tal d'arribar a un consens sobre aquesta qüestió a la qual, tanmateix, més tard o més prest se li haurà de donar una resposta constructiva. Enviar els tancs cada cinquanta anys resulta caríssim i, a la llarga, inútil. Mirau com estan les coses que els del PSOE estan tots acomplexats per la diversitat de criteris i propostes que genera el debat, quan allò vertaderament anormal és actuar amb disciplina militar, com si fossis a un exèrcit, quan se suposa que ets un partit polític democràtic.

Des d'una part de la nació basca, es plantejarà fer una passa més cap al recobrament de la sobirania a la qual no s'ha renunciat mai des d'allà. Des d'una part de la nació catalana sorgeixen fins a quatre propostes diferents de nou Estatut. Són quatre punts de partida per confluir en una mateixa arribada: més sobirania. Aquest serà el gran debat al qual assistirem aquest tram final de legislatura, i és un debat real, perquè respon a les expectatives d'una majoria social en diversos territoris. Llàstima que a les Illes Balears el debat ens agafarà, una vegada més, amagats rere les mates i amb aquestes pluges tropicals que estan caient, acabarem ben xops, o sigui que ens tornaran a tractar com herbes molles...

Mentre el PSOE dóna mostres de començar a entendre alguna cosa i enceta un tímid debat sobre la qüestió, el PP segueix intentant jocs de mans per defugir el debat de fons. Ara, el nou objectiu del punt de mira dels seus dirigents i de la seva Brunete mediàtica és el candidat a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall, com si fos ell l'inventor de l'Arc Mediterrani. O sigui que quan es parla d'independència dels Països Catalans, se'ns diu que ara que a Europa estan desapareixent les fronteres, nosaltres en volem posar més, etc, etc. Però quan es parla en termes de regions europees de futur, els mateixos, s'aferren a les sagrades fronteres del seu estat com si fossin una unitat de destí universal. Curiós. El pitjor de tot és que aquesta campanya barroera i criminalitzadora de Pasqual Maragall, potser serveixi perquè a València tornin a desenterrar la bandera de la invasió catalana i per muntar algunes processons amb el braç corrupte de González Lizondo, però dins el Principat de Catalunya tendrà l'efecte contrari al de desprestigiar Maragall. Pot servir al candidat socialista per obtenir aquest pedigrí catalanista que tant i tan malament ha perseguit durant tants anys. Una campanya en contra, de la caverna espanyolista és la millor catapulta cap a la presidència de la Generalitat. Aznar acabarà decidint també el successor de Jordi Pujol.