Dignificar la política
Aquests dies han estat molt comentats per la ciutadania -i
criticats!- els constants augments de sou dels nostres polítics,
tant a l'Ajuntament de Ciutat com als diversos consistoris de les
Illes. Si fa quatre anys el Pacte ja va començar malament, a
parer de molts, apujant-se els sous -era per l'estiu de 1999,
just estrenades les cadiretes de l'esquerra oficial-, ara han fet
el mateix els conservadors. Tot plegat un paisatge prou decebedor
per a tots aquells sectors d'esquerra, centre o de dreta
civilitzada que encara podien imaginar que hom es dedica a la política
com a acte de servei a la seva col·lectivitat o, també seria
possible, per a defensar des de les institucions determinades
idees i principis.
Si fa quatre anys, després de la inicial repartida de
conselleries, direccions generals, secretaries generals tècniques,
etc., etc., la gent va equiparar els nous gestors amb els que
havien deixat la poltrona, en aquests moments, després de la
derrota electoral del Pacte, el poble torna a dir el mateix: «Tots
els polítics són iguals; únicament pensen en la seva butxaca».
El teatre que se'ns ha presentat al davant ha estat vertaderament
vergonyós. De primer hem hagut d'assistir a la funció de veure
com el Pacte, sovint, havia «blindat» determinats amics. El
blindatge consisteix -ja ho hem escrit en altres articles- en uns
contractes especials que obliguen la nova administració a pagar
-procedents de les nostres butxaques- un mínim de tres o quatre
milions de les antigues pessetes per a aconseguir que l'endollat
deixi la cadireta al nou contractat. Després d'aquest lamentable
espectacle vengué l'apujada de sou de Catalina Cirer, una de les
primeres «accions de govern municipal» que escometé davant el
silenci còmplice de l'»oposició». I, els ciutadans, que no són
gens beneits, diuen: «És clar; l'«oposició» no diu res a les
apujades de sou de la dreta perquè així ells tendran l'excusa
igualment per a demanar idèntica apujada en la nòmina». Es
comprova que, mira per on!, davant qüestions de diners -i quan
es tracta d'omplir la pròpia butxaca- dreta i esquerra oficial
coincideixen. Ningú no piula. El cas més evident de tot el que
deim és el decebedor panorama esdevingut a l'Ajuntament de
Llucmajor, on el PP i ASI s'han apujat el sou... en un 100%!
Sortosament, aquesta vegada PSOE i PSM alçaren la veu per a
protestar davant l'escàndol. El batle cobrarà, doncs, 45.538
euros anuals i el cap del grup anticatalanista ASI, el senyor Rabasco,
flamant nou president de la Comissió de Turisme de l'Ajuntament
de Llucmajor, 36.349 euros anuals. En veure totes aquestes coses,
el ciutadà sent vergonya aliena i no veu per part ni banda cap
grup, cap partit que defensi una autèntica dignificació de la
política i de la democràcia. Estam arribant a un punt on la
gent del poble ja no creu al polític quan aquest defensa un
programa, unes idees. No li té confiança, malgrat que n'hi hagi
de molt d'honrats. Els sectors populars han arribat a tal grau
d'incredulitat que, quan es constata que un candidat o candidata
defensa amb força un programa, pensen que ja s'està preparant
la propera apujada de sous. I tot això no és gens sà per a una
societat culta i desenvolupada com la nostra. Sense arribar a
haver de congelar els sous dels polítics, sí que s'hauria de
legislar determinades lleis al respecte. Per exemple: que les
apujades de nòmina dels polítics es fessin igual que es fan els
dels altres treballadors i treballadores de la nostra terra. És
a dir, d'acord amb uns convenis ben regulats i sempre, com
s'esdevé amb els ciutadans d'anar a peu, segons l'augment del
cost de vida. En cas contrari, continuarem pensant que molts es
barallen per anar a les llistes dels partits per a aconseguir
unes bones remuneracions que, d'altra banda, fent feina pel seu
compte o d'acord amb les seves capacitats laborals mai no podrien
aconseguir. Els polítics no han d'esdevenir una casta especial
per damunt els ciutadans i ciutadanes del nostre país. En cas
contrari, la democràcia serà sempre en mans d'aprofitats,
oportunistes i irresponsables.
|