|
Sense llustre
Quan escric aquestes ratlles encara no s'ha desvetlat el futur
del Reial Mallorca. Ningú de la terra ha acudit a l'esquer de
l'ampliació de capital i aquell somni de fer del club degà un
producte de la terra s'esvaeix per moments. Si ningú no hi posa
remei, és clar! Ja sé que cadascú ha de fer el que vulgui amb
els seus diners, només faltaria això! i per tant, ningú no té
l'obligació de mostrar-se esplèndid si no ho considera oportú.
A més, la qüestió del futbol ha esdevingut immensament
complexa. Són més que caducats aquells temps dels que
s'anomenaven «els cavalls blancs», persones que d'una manera
unipersonal i semblava que altruista -només per lluir el puro
encès a la llotja quan no hi havia tantes autoritats que hi
borinejassin- es posaven al capdavant d'un club. Jo, per la meva
edat, record el temps de l'anomenat Baró de Vidal. Però llavors
semblava que no hi havia tants d'interessos. Tants d'efectes mediàtics
com hi ha ara i tampoc els jugadors no cobraven tant. Ara, ho
intuesc més que no en parl amb coneixement de causa, els temps
han canviat molt i tenir un club de futbol no és com lluir un
vedat o com donar una superfesta sobre la gespa en qualsevol
d'aquest indrets amb glamour i luxe, em resistesc a escriure
paradisíacs, que s'han generat a Mallorca. No no és res d'això
sinó que més aviat s'hi poden enterrar molts de doblers. Com
qui tirar duros a la mar, com es deia abans! I pel poc interès
que hi ha entre el gran empresariat, tampoc, és una suposició
tan ingràvida com vulgueu, no deu ser un bon redol per
emblanquinar-ne, dissimuladament i àdhuc consentida, una petita
partida.
O per ventura no és un lloc adequat per guanyar-hi quatre
pessetones fàcils o a preu de patató, que és el que sembla que
interessa molt més als grans hotelers: omplir a tot inclòs
totes les places disponibles i qui dies passa anys empeny! Sembla
que l'única estadística vàlida és la del nombre de
passatgers, la del trànsit que ha entrat per Son Sant Joan. De
totes formes, aquest desinterès per aquesta mena d'obra pia en
què s'ha convertit l'ampliació de capital de Reial Mallorca,
contrasta amb l'interès que hi posaren, alguns com a mínim, no
sé si tots, per tal que el PP tornàs a guanyar les eleccions.
M'han contat, no sé si és un rumor ben o malintencionat, que
algun empresari del ram va pagar el vi d'un d'aquests soparots
multitudinaris que s'organitzen en temps d'eleccions. Si la cosa
és certa no seria gens estrany que aquests gestos, o d'altres més
onerosos, s'haguessin repetit per aquí i per allà. Malgrat no
en comparteixi la finalitat, no tenc res a objectar davant
aquests gestos altruistes. Supòs que, atesa la victòria inapel·lable
del PP, bravejar una mica sobre el que cadascú ha aportat per
assolir-la deu produir una satisfacció, com a mínim íntima.
Però és clar, que governi el PP els suposa una comoditat mental
inigualable. Jo no crec que el Pacte de Progrés sigui el
culpable de tants d'equinnocis com diuen que ha passat
l'empresariat hoteler, ni tampoc res que justificàs tantes al·locucions
catastrofistes al personal en contra d'una nova victòria dels
progressites. Però, en definitiva, no eren els seus. Eren els
altres, els enemics. No hi havia química, no parlaven de tu a tu.
I això els devia incomodar una cosa de no dir. El que deuen
considerar l'ordre natural de les coses s'havia trastocat,
s'havia esbiaixat i no podien permetre que els altres, els no
amics, els fessin els comptes o els tutejassin durant una altra
legislatura. Tot això justificava tants d'esforços, tanta
d'inversió a fons perdut, tanta plàcita admonitòria, tant de
catastrofisme, tant en erigir-se en Messies de les dependents
economies de les classes populars -les que cotitzen a la
seguretat social com autònoms o assalariats. «Perquè hem
viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada
cosa», els haurien dit en to entre metafòric i profètic si
haguessin llegit Espriu. Ajudar a posar les coses al seu lloc
natural llueix, encara que s'hagin de posar el nom de les classes
populars a la boca, proporcionar-los un esbarjo futbolístic, en
canvi, són figues d'un altre paner. Qui sap, també, si, a través
del futbol, de fer un club d'aquí i per als d'aquí, els podria
fer niar idees tan nefastes com les nacionalistes. Potser tenen
por a això
|
