|
La telefonada de Madrid
El famós i tan anomenat cafè per a tothom, a les Illes
Balears ens arribà descafeïnat, amb llet descremada i una
sacarina.
I fred.
O sigui que, mentre hi ha alguns llocs on consideren exhaurit el
seu estatut d'autonomia, que, per cert, dit sigui de passada i
amb la dosi justa d'enveja que pertoca, són bastant més «generosos»
que el d'aquÃ, el govern de les Illes Balears continua pidolant
descomptes en els viatges entre illes...
Aquestes boires actuals són en bona part el fruit dels pocs fums
que mostrà rem durant la Transició. Sembla cert que en aquells
moments de debilitat de l'estat, els nostres polÃtics no
tengueren la suficient fermesa o la necessà ria força (i suport
popular), per treure alguna cosa més que el raquÃtic marc
estatutari que patim en l'actualitat.
Aquesta feblesa en la demanda de l'autonomia polÃtica i en la
posterior negociació tenia molt a veure amb la frà gil unitat de
les forces democrà tiques de les Balears. I amb la poca fe que
tenien les forces conservadores en l'autonomia.
Un servidor, aleshores, era massa jove, no ja per participar en
la moguda, sinó per recordar-se de res. Però he llegit algunes
coses sobre el tema i n'he parlat amb gent que sà que hi era.
Algunes de les persones que varen participar en la preparació de
la manifestació a favor de l'autonomia del 29 d'octubre del 1977,
recorden com el representant de la UCD a la comissió
organitzadora estava permanentment penjat al telèfon del local
de l'OCB, on es feien les reunions (encara que a alguns els pugui
semblar mentida, no hi ha hagut telèfons mòbils sempre), per
tal de consultar cada passa que es feia. «Cada telefonada de
Madrid era una retallada en les demandes», m'ha explicat algú.
Al final, la manifestació es va fer i els tres portaveus que
s'havien consensuat parlaren, encara que a un d'ells l'hagueren
d'anar a cercar a ca seva a darrera hora, perquè no feia comptes
anar-hi, a causa del qüestionament a què havia estat sotmès
pels representants de les forces de dretes.
Dimarts passat celebrà rem el 25è aniversari de la que s'ha
anomenat com la mare de totes les manifestacions. Un acte senzill
i un recordatori permanent en forma de placa fan d'aquest tribut
un dels més dignes de tots els que s'han fet aquestes darreres
setmanes amb motiu del 25è aniversari de tantes coses importants
que succeïren el 1977.
L'homenatge no pogué ser complet, ja que hi faltaren els
representants del Partit Popular, el partit més representatiu a
l'actualitat. Les excuses esgrimides pels seus dirigents per fer
aquest lleig són totalment incongruents. No poden al·legar no
conèixer la convocatòria, perquè feia mesos que es va anunciar
en un acte a la seu de l'ONCE de Palma. No poden al·legar no
estar convidats, perquè se'ls convidà per fax a una reunió
celebrada el 9 d'octubre. No poden al·legar no estar informats
perquè els resultats de la reunió aparegueren a la premsa a
l'endemà . No poden negar legitimitat als portaveus, perquè un
la té per ser un dels oradors de fa 25 anys i l'altre per haver
estat suggerit pel mateix PP. Menys, encara, poden culpar
l'entitat que coordinà la convocatòria, que va fer tot allò
que estava a les seves mans per facilitar la participació del PP
en l'acte.
Compartim l'opinió que escrivia en Pep Melià Ques, en el sentit
que el PP no és l'hereu de la UCD, però potser els sectors més
centristes i autonomistes del PP haurien de demanar
responsabilitats als dirigents del seu partit que decidiren no
participar en l'homenatge a uns fets que són patrimoni de tota
la societat i no només dels que dimarts passat hi participaren.
És massa fà cil escudar-se en qüestions de forma quan la
realitat és molt més inconfessable. I es diu «telefonada de
Madrid».
En això sà que són hereus de la UCD.
|
