|
Nel Martí: «L'art d'educar»
Hi ha una dita, sembla que del llunyà país de Mali, que
aconsella a qui no té res a donar que procuri, si més no,
repartir bones paraules. No és exactament aquest el cas del
regidor d'Educació de l'Ajuntament de Ciutadella, el qual és
clar que sí que té competències a exercir dins l'àmbit
municipal i les exerceix; diners a gestionar (potser mai no prou
per als projectes i necessitats) i els gestiona, però que es
destaca per fer part d'aquesta rara espècie de polítics que, en
general, explica allò que fa i, sobretot, allò que voldria fer,
perquè no acostuma a improvisar, sinó —bon professor de
matemàtiques— que calcula, i una acurada anàlisi de la
realitat li fa entendre millor allò que des de l'Ajuntament es
podria i caldria fer. D'altra banda, no cal inventar-se res, només
cal esser receptiu i actiu alhora, informar-se, conèixer…
Aquest diguem-ne estil polític sempre s'agraeix. Fruit de les
reflexions que ha fet durant els mesos de responsabilitat
municipal, en Nel Martí ens ofereix un llibre, L'art
d'educar (col. L'Horitzó nº1, ed. El far, Palma, 2002). Me
l'he empassat amb gust, es llig amb facilitat en dues o tres
assegudes. Concebut, en part, com a un homenatge als educadors
que al llarg de sa vida van assumir el compromís amb el seu
temps i el seu poble, els escrits de Martí (articles que han
vist llum a la premsa en llur majoria) van sempre una mica més
enllà de la circumstància concreta que els motiva i, en el seu
afany divulgatiu i pedagògic, contenen elements d'utilitat per
pensar i repensar la nostra condició ciutadana.
Tot i que les idees-força (la clau és l'educació: lema i símbol
als Ajuntaments que han assumit el repte de fer de la pròpia una
ciutat educadora) s'hi troben reiteradament exposades, aquesta
mateixa repetició és eficaç per fixar el missatge en el lector.
També s'hi constata un conjunt de referents interessants, que
van des dels «nostrats» Joan Benejam, Maria Àngels
Cardona o Isidor Marí, fins a autors de viva
actualitat com Terricabras (Atreveix-te a pensar,
1998), Cardús (El desconcert de l'educació, 2000),
Savater (El valor de educar, 1997), etc., passant
per concretes referències a Freire, Fromm,
Lederach, Tonnuci, Goytisolo, Malouf, Kymlicka
o Goleman, segons el tema que es tracti. Comú denominador
n'és l'informe sobre l'Educació elaborat per a la Unesco (Aprendre
a ser, 1996) a instàncies de Jacques Delors. En ell
es vincula a la formació personal (açò que fredament es diu «capital
humà») al creixement econòmic de la societat del futur (la
societat del coneixement).
En Nel Martí aconsegueix projectar el tema de l'educació sobre
el conjunt de les activitats municipals. És un dels èxits de la
seua política; important, però no l'únic. També demostra que
quan la gestió en un càrrec públic està fonamentada ideològicament,
és a dir, ve informada per unes idees sòlides sobre el que es
fa, el camp on s'actua i les necessitats prioritzades, els
resultats són palesos. Independentment de la co-responsabilitat
de tot l'equip de govern en aquesta gestió, que, com en tota
obra humana, presentarà, sens dubte, llums i ombres, el mèrit
del regidor és innegable. Si més no, com a autor d'aquesta «art
d'educar», tant semblant (i no sols en el títol d' E. Fromm) a
l'art d'estimar. I tot «…perquè l'educació no sigui només
un servei públic sinó també una eina transformadora, un
instrument per millorar la societat a partir de la transmissió
de coneixements i la creació de valors comunitaris» (p.87).
Només un retret final al regidor del PSM, dit amb tota simpatia:
¿Com és que no t'ha estat possible estendre la praxi del
programa «Ciutat Educadora» a la dinàmica govern-oposició i
en el tracte entre els mateixos regidors i regidores? Però, ja
ho sé: acomplir dins el mateix consistori el que es demana a
tothom en el p.4 (Refermar en la ciutadania els valors
essencials de convivència democràtica) és una tasca titànica
que ni algú com en Nel Martí és capaç de realitzar tot sol.
|
