El PSM opina. 27/07/2002

De la magnitud del juevert a la insignificància de l'asteroide

Ha estat greu, la crisi del juevert. Tant que ha retardat vacances del més alt senyoriu. Jo no conec, per ventura el meu redol és limitat, cap baralla casolana tan monumental per culpa de la possessió viril del condiment. Qui ho havia de dir-li, a aquest illot perdut enmig del mar, que bescanviaria el canicular tedi estiuenc per una escaramussa, per un simulacre de batalla on ha estat arponejat, sense trobar-li les pessigolles, ara per una bandera, suara per l'altra. Ara ja s'ha acabat però un tros de roca, per anomenar d'alguna manera la matèria que conforma l'asteroide, una mica més grossa que el juevert, insignificant però si es compara amb la superfície de la Terra, com insignificant era el juevert respecte de la península Ibèrica o del regne alauita, serà fruit de les nostres preocupacions, com a mínim fins dia primer de febrer del 2019 en què, entre imprecisions d'òrbita i altres possibles errors de càlcul, és possible que col·lisioni contra la Terra i, d'una tacada esborri un continent, que no és poca cosa —imaginin-se la vella europa amb tots els seus monuments, patrimonis de la humanitat, cales verges, centrals nuclears, princeses de cel·lofana, reines cadavèriques, jesulins, lligues de les estrelles, poesia, prosa, amb papes i Le Pens inclosos—, i a més, generi un cataclisme d'impensables conseqüències.

De totes maneres encara és una mica d'hora per fer una anàlisi profunda de la situació; així i tot, apareguda la notícia que anunciava la catàstrofe, simultàniament, ha sorgit des de les cervelleres americanes, l'antídot pretesament tranquil·litzador: és possible que hi hagi un error de càlcul i que allò que es pronostica com una hecatombe sigui només una anècdota, que haurà servit, això sí, per a treure del poi algun articulista estiuenc com un servidor. D'entrada se m'acuden dos o tres interrogants majors que convindria esbrinar: haurà avançat prou la ciència moderna per poder, en cas que es produís la fatalitat, triar el lloc exacte on el cos celestial s'entaferrarà la sobirana nata. Vull dir que així com som capaços de clonar vedellets i ovelletes, o com som capaços d'inventar avions i naus espacials que es manegen per control remot, d'aquesta mateixa manera sabrem inventar —hi ha temps encara— una mena de filats electromagnètics per capturar i desactivar la potència destructora de l'asteroide? O en el seu defecte li podrem posar una mena de profilàctic que li faci minvar la seva fortor trepanadora? O sabrem, talment com si fos un encantador de serps, enviar-lo dòcilment enmig del mar perquè li cantin les absoltes dins una fosa marina? Qualsevol cosa que suposi una capacitat manipuladora de l'artefacte i que no sigui d'aquesta mena em preocupa perquè, com semprem anirà a petar sobre els més febles tot fent universals aquells axiomes casolans de «la mar com més té, més brama» o «l'aigua va allà on n'hi ha molta». Vull dir que triaran algun indret terrestre o marí del tercer món per a la feresta besada. I la resta ens ho mirarem amb ulls badocs de la CNN de la mateixa manera que veim menjar-se de mosques cares de nens famèlics del Sudan o de qualsevol arruga del continent negre mentre devoram un martini i unes olives dins la canícula estiuenca.

D'altra banda hi ha una altra qüestió de fons que em preocupa. És cert que d'aquí al dos mil denou encara falten desset anys i que som molts els que tenim esperances d'arribar-hi. D'altra banda, no és el mateix per a l'economia mundial, i fins i tot per a la més casolana —hom pot hipotecar-se fins al moll de l'os i gaudir d'una solemne mansió tot sent conscient que tanmateix aquesta hipoteca mai no li arribarà el dia del venciment—, saber que la cosa s'acaba d'aquí a 17 anys, que creure, com hem cregut fins ara, que la nostra subsistència damunt la terra, com a mínim com a espècie col·lectiva, sembla garantida in secula seculòrum. Per això em preocupa que aquesta notícia, esperançadora, sobre el possible error de càlcul no sigui altra cosa que un subterfugi, unes cucales que ens posen al davant perquè ens facem a la idea que tot seguirà igual: immutable. I no ens peguin aquelles calrades que sacsejaren la humanitat devers l'any 1000 i que durà fins ben entrada la baixa edat mitjana. No és aquesta notícia, la de l'error de càlcul, una mica de grum per evitar que entrem dins el caos més desbocat? Tendrem temps de parlar d'altres conseqüències més casolanes que aquesta fatal hipòtesi ens pot comportar. A tall d'anticipació us diré que, si pren cos, hi ha una cosa que em molestarà com els venedors de cursos d'idiomes o com la timbrada dominical abans de les 10 dels testimonis de Jehovà, aquesta cosa no serà altra que els predicadors apocalíptics que, com és diu en l'argot, faran l'agost.