|
La qüestió nacional
M'hauran de perdonar, però no puc estar–me d'afegir la
meva opinió sobre la divertida polèmica d'aquests darrers dies
a la premsa balear. L'article d'en Josep Moll valorant l'evolució
nacionalista del PSIB–PSOE, al mateix temps que aquesta
s'escenificava pel mateix president Antich a la ja famosa
presentació de dos llibres, ha encetat una concatenació
d'articles impressionant (Llorenç Capellà, Miquel Payeras,
Miquel Àngel Maria, Antoni Alorda, Joan Mir, Miquel López Crespí,
Nanda Ramon... me'n deix qualcun?). Finalment, el mateix Josep
Moll s'ha reafirmat i ha matisat els seus arguments, declarant
que el PSIB–PSOE no és un partit nacionalista. Tot plegat,
arribam a la conclusió —molts paràgrafs després— que
això ja ho sabíem: que no hi ha res de nou, vaja. Sense voler
faltar al respecte a ningú —jo mateix estic caient en la
temptació de parlar–ne—, em deman si discutir tot això
no ha estat una pardalada, si no hi hauria altres debats més
profitosos per entretenir la parròquia d'opinadors...
Tampoc no puc parlar gaire, dic això després de llegir totes
les rèpliques i d'haver–ne gaudit de moltes! Però anem al
bessó de la qüestió, que precisament és que no n'hi ha, de
bessó, sinó purament envoltori i focs d'artifici, en tota
aquesta història. Anem a verue: que al PSIB–PSOE hi ha
persones declaradament nacionalistes? Fantàstic. Que aquesta és
una sensibilitat emergent al partit? Magnífic! Que això es
traduirà aviat en iniciatives polítiques tangibles i
quantificables de tarannà nacionalista? Ca barret, pots pensar!...
Ja ens ho repeteix el mateix senyor Moll: el PSIB–PSOE no ha
estat mai ni és un partit nacionalista. I als partits polítics
se'ls ha de jutjar per les seves accions, no per les seves
paraules ni per les sensibilitats que, a la intimitat de la llar,
o fins i tot a les tribunes mediàtiques, pregonen els seus
membres i simpatitzants. Fa temps que sabem que en política hem
de procurar destriar acuradament el gra de la palla, els fets
tangibles de les paraules grandiloqüents. Ens demanarem per tant:
de què serveix tenir tan il·lustres nacionalistes a les files
d'un partit no nacionalista? De ben poca cosa, vists els
resultats, i em perdonaran que deixi en segon pla els aspectes
simbòlics i aquest pedigrí de ferreret que mostren a tothora
darrerament. Que potser seria molt útil que el golejador
madridista de torn mantingués en el fons del seu coret un
inflamat sentiment blaugrana en sortir al camp? No gaire, no? Idò
per aquí va la cosa.
Si hem d'esser justs, aquesta evolució és positiva, encara que
només sigui per fomentar i fer d'altaveu a les reivindicacions
que tradicionalment han defensat —i continuaran defensant—
els partits nacionalistes. Ara bé, el nacionalisme, com
qualsevol altra opció política, s'ha de traduir en actuacions,
iniciatives i mesures que vagin més enllà de les bones
intencions. Poc importa si al PSIB–PSOE comencen les seves
reunions amb el cant de La Balanguera o si el senyor Moll duu els
calçotets quadribarrats. Fer país és una tasca que requereix,
més enllà de les paraules, concrecions quantificables i
mesurables. I és en aquest terreny —l'únic que compta de
debò— on fa figa ara per ara el PSIB–PSOE. És
certament desconcertant que un partit en el qual tants membres
rellevants s'identifiquen amb el nacionalisme no materialitzi més
resultats en aquest sentit, o que fins i tot s'oposi a
iniciatives dels partits nacionalistes.
En tot cas, si en un futur el PSIB–PSOE es compromet fins al
punt de passar de les bones paraules a mesures concretes en favor
del nostre autogovern, que no dubti ningú que tots ho celebrarem
de valent. Si fins aquí encara hi ha gent que no ho acaba de
veure clar, la darrera explicació del senyor Moll ens ho farà
entendre: «el que en tot cas necessitam per fer una nació no són
partits nacionalistes, sinó ciutadans nacionalistes, és a dir,
conscients i ferms defensors de la seva pròpia i irrepetible
personalitat com a poble, per bé que cada un d'ells estigui dins
el partit que li doni la gana. Realment és tan mal d'entendre? A
mi em sembla elementalíssim». Tan elemental —continuaré
amb el mateix exemple futbolístic— com pensar que per
fomentar el barcelonisme cal que els jugadors del Madrid i el
Betis sentin els colors blaugranes, no que el Barça jugui bé i
guanyi la Lliga (home, els del Barça no fan nosa, mentre no es
vulguin erigir en dipositaris únics de les essències i neguin
la possibilitat que hi hagi barcelonistes en els altres equips).
Bé, o així ho veu «d'elementalíssim» el senyor Moll.
És ben curiós, jo veia tan lògic i coherent que els «ciutadans
nacionalistes, conscients i ferms defensors de la seva pròpia i
irrepetible personalitat com a poble», s'estructurassin de
manera natural en partits que, com ells mateixos, fossin
obertament nacionalistes... Me dec haver perdut qualque cosa, si
ara resulta que els partits nacionalistes són comparses que «no
fan nosa» en el projecte de redreçament nacional que
orgullosament duen a terme els nostres veritables salvapàtries:
aquells ciutadans nacionalistes que troben la pau d'esperit
essent outsiders en organitzacions que no comparteixen majoritàriament
les seves idees. I de pas, que no pinten res quan més els
necessitam, ensopegant una i altra vegada amb els designis
imposats des de Madrid. I que no ho és guapo, això?
|
