El PSM opina. 24/05/2002

Formigues i cimeres ambientals

L’acudit de Forges del diumenge 20 de maig (El País) reflecteix la sorpresa complaguda a la cara d’un lector, que interromp la lectura en el banc d’un parc urbà, per una manifestació de formigues en contra de la globalització. “Hasta las hormigas…” reflexiona l’home. Com tots els grans missatges, aquest té diverses lectures.

La primera, que probablement l’autor desconeix, és que, en efecte, les formigues coneixen la globalització. A les Balears, una de les espècies més abundoses, i més emprenyadores, és justament una formiga sudamericana que fa dècades es va instal·lar entre nosaltres, ha extingit les autòctones a molts hàbitats, i ocasiona problemes importants en determinades circumstàncies (fa uns anys, és un exemple que he viscut d’aprop, va avariar seriosament els circuits telefònics del Parc de s’Albufera). Un dels efectes de la globalització és la ràpida circulació, arreu del planeta, d’espècies d’altres orígens geogràfics, que competeixen, depreden i perjudiquen per altres vies les comunitats biològiques locals. La biointrusió és un dels problemes que més preocupen els especialistes, i que comença a ser percebuda com un problema important pels responsables ambientals arreu.

Pot arribar a ser, una manifestació de formigues, objecte d’atenció? I tant, que sí! Fa pocs dies, el ministre espanyol de Medi Ambient manifestava que calia esperar seriositat i correcció de la contracimera (una resposta al nivell local europeu al sistema globalitzador)… Cal una rèplica explícita: també la cimera hauria de ser seriosa i correcta, hauria de ser transcendent i servir d'alguna cosa més que de propaganda d'un futur possible hipotètic candidat. Perquè la globalització és tan vertiginosa (per la velocitat i les conseqüències) que la resposta ho ha de ser igualment. Si els governs no accepten el repte difícil de controlar-ne el sentit i els efectes, amb coratge i amb generositat, ho farà la societat humana, que els pot desbordar amb una certa facilitat. Avui, els problemes ambientals, socials, econòmics i morals no tenen una naturalesa distinta entre sí, són una amalgama indestriable que requereix amb urgència un lideratge polític el dèficit del qual és evident. Vivim moments d'involució, el món occidental ni comprèn ni valora el que passa fora dels seus jardins (Palestina, Afganistan, Àfrica negra, Magrib…) on viu justament la major part de la Humanitat. La resposta és una simple imposició del model liberal, i l’amenaça d'usar l'insecticida contra les formigues. No és solució! Perquè les formigues són imparables, i una vegada s'han instal·lat a un país nou, no hi ha qui les pugui tornar al seu, ni manera humana d’esvair-les.

Les formigues biològiques són animals socials, que saben aportar cada una les miques necessàries per fer prosperar les seves colònies. Tal vegada la diferència amb els moviments antiglobalització, o de globalització social –expressió que em sembla molt més positiva i exacta- no tenen consciència del seu objectiu i de cap noció de progrés. Però en qualsevol cas, l’energia que es desplega en els dos casos pot ser similar: cada petita aportació troba el seu sentit, amb independència del grau d’intencionalitat del subjecte. Per això, la primera paraula que qualsevol hauria de pronunciar davant un fet com el de la contracimera és gràcies. L’expressió pública de la preocupació és una resposta a la insuficiència de les accions institucionals que des del món occidental es donen avui als problemes de la humanitat. Si les respostes freguen la incorrecció, és perquè els estímuls que reben des del poder són incorrectes.

Hi ha un altre fet que voldria destacar, i que sense dubte hauria de preocupar al Sr Matas i en general, a molts responsables polítics del medi ambient: la utilització partidista d’aquest. La utilització partidista i sectària dels temes ambientals és molt perillosa. Se’m venen al cap exemples recents: el Pla Hidrològic o la regeneració de platges. Avui, el medi ambient és una arma política molt potent, probablement gràcies a les formigues polítiques que hem aconseguit –gràcies a la gravetat de la situació- que el medi ambient disposi de pressuposts i de normatives d’un pes inèdit històricament. Utilitzar-lo sense la premissa del consens i del diàleg és, no sols injust sino arriscat. Sembla que s’ha caigut a la temptació d’arrebatar la bandera a l’antagonista, i no d’ajuntar les forces dels dos per superar una adversitat externa. El darrer govern del PP en aquestes illes hauria d’haver après la lliçó: la crisi urbanística de les Balears era i és una sincera preocupació social, que sols una minoria especuladora i miop no vol admetre. Aleshores, els governants volgueren arribar als vots que una tal situació deparava, amb la promulgació d’unes directrius territorials compromeses. Volgueren prendre aquesta bandera als progressistes. El resultat és matèria d’hemeroteca: probablement es perderen uns vots dretans, però la massa social sensible a aquest fet va desconfiar del canvi d’actitud i va mantenir la confiança en els partits que tenien una trajectòria més clara. No vull dir que el canvi no fos positiu, però va ser tardà, percebut com a tàctic, i no va donar rèdits electorals. El territori, i en general, el medi ambient, exigeix pactes, no victòries! Ningú, a dreta o esquerra, que pretengui l’hegemonia ambiental pot aspirar a un futur clar. Especialment si té trajectòries tèrboles…com és malauradament el cas!