|
Porto Alegre, Davos, realitat i prioritats
* Jordi Armadans és el Director de la Fundació per
la Pau (Barcelona).
En general, els mitjans de comunicació comercials solen ignorar
considerablement les reflexions, les anàlisis i les propostes
generades des dels moviments socials alternatius, encara que
aquestes comptin amb el suport d'importants especialistes i de
científics socials reconeguts. Trobades, documents i informes
absolutament interessants no troben el seu espai als mitjans de
comunicació, mentre que declaracions -i contradeclaracions-
buides de contingut de representants polítics i institucionals
acaparen tota l'atenció, o trobades purament publicitàries són
presentades com a fòrums de pensament i debat. És evident que
això passa constantment, més enllà de la valoració que ens
mereixi.
Per això m'ha sobtat positivament veure l'important seguiment
informatiu que diversos mitjans, fins i tot els oficials i de caràcter
conservador, han fet del Fòrum Social Mundial que s'ha celebrat
a Porto Alegre. Malauradament, sembla que l'AVUI -en altres
moments molt proper i obert a les propostes de la societat civil-
no li ha semblat del tot bé aquest interès. A banda d'anàlisis
crítiques per part de diversos col·laboradors, en l'En
contra del dilluns 4 de febrer, titulat Papanatisme amb
Porto Alegre, es valora negativament que la premsa hagi donat
un tractament important al Fòrum de Porto Alegre. Segons la
nota, "és més que ridícul comparar el World Economic
Forum amb un aplec mundial d'ONG. Mentre que a Nova York es
tractava de promoure el diàleg entre els personatges que prenen
cada dia decisions que ens afecten, a Porto Alegre hi ha un
simple conglomerat d'organitzacions descontentes sense
alternatives". Déu n'hi do de la crítica, però més enllà
del to i les formes, centrem-nos en els continguts.
El primer que cal dir és que ni Porto Alegre, ni el moviment crític
amb la globalització, neixen del no-res o de cop i volta. La
majoria de les coses de què s'ha parlat a Porto Alegre fan referència
a lluites, reivindicacions, propostes i anàlisis que ja fa temps
que circulen, probablement sense gaire seguiment informatiu: el
treball de cooperació a favor del desenvolupament, les
reflexions sobre la seguretat alternativa, la lluita per
l'eradicació de la pobresa i la injustícia, les reivindicacions
indígenes i a favor dels pobles i les nacions sense Estat, el
clam contra la discriminació de la dona, les iniciatives contra
el deute extern, etc. són, totes, aportacions i experiències
que vénen de lluny i que han rebut el suport de destacades
personalitats i destacats especialistes en diversos camps.
En segon lloc, precisament perquè al Fòrum de Davos-Nova York
hi ha "els personatges que prenen cada dia decisions que ens
afecten" cal que estiguem molt atents amb el contingut del
que s'hi diu i que contrastem les idees i les propostes. Al món
hi ha massa problemes pendents, hi ha massa reptes plantejats que
els poders polítics, econòmics i mundials desatenen. En Joan
Oliver, el mateix dia en les seves Engrunes, reclamava
valorar les coses en funció dels fets i no de simpaties ideològiques.
Em sembla perfecte. I, de l'estricta observació dels fets, es
dedueix que les prioritats mundials no passen per l'eradicació
de la injustícia, per la promoció dels drets humans o per la
construcció de la pau. Malgrat que s'han fet un munt
d'intervencions militars en nom de la protecció dels drets
humans, encara no hi ha suficients països al món que hagin
trobat el temps necessari per ratificar l'estatut del Tribunal
Penal Internacional (TPI), un instrument imprescindible per a
evitar que els Milosevic, Pinochet, Pol Pot, etc. de torn
practiquin la barbàrie i el genocidi sistemàtic. Alguns països
occidentals, fins i tot, són activament contraris al TPI!
Malgrat que tots els especialistes seriosos parlen que la
seguretat no passa principalment per la dimensió militar sinó
per la consolidació i democratitzaglobal de la seguretat econòmica,
social, mediambiental, etc., resulta que dediquem prop de 800.000
milions de dòlars anuals a la despesa militar però se'ns diu
que no hi ha diners ni possibilitats per combatre la fam, la
manca d'educació o la manca d'aigua potable (recordem-ho: segons
l'Informe del PNUD de 1998, amb tan sols un 3,5% de la despesa
militar mundial podríem aconseguir que tots aquests aspectes
quedessin garantits per a tota la població mundial per un any!).
Malgrat que tots els especialistes consultables consideren el
comerç d'armes com un factor clarament desestabilitzador i
facilitador de violència a molts llocs del planeta, el control i
la transparència del comerç d'armes continua essent una
reivindicació utòpica per manca de voluntat política. Malgrat
que cada cop és més clara la necessitat de dotar-nos
d'estructures democràtiques de governabilitat mundial, resulta
que la principal actuació dels principals països del món és
afeblir i empetitir les Nacions Unides. Malgrat que la tasca de
promoure mundialment els drets humans, la cultura, l'educació i
la ciència és d'una urgència indiscutible, resulta que la
UNESCO -la institució encarregada de tota aquesta tasca a tot el
món: més de 180 Estats-, disposa de tan sols la meitat de
personal i la tercera part de pressupost de l'OTAN, una institució
encarregada de la defensa militar de 19 països. Malgrat que tots
els especialistes en seguretat apunten que el repte és
desenvolupar i consolidar la prevenció de conflictes, en un marc
de seguretat compartida i global, ara com ara els Estats i els
organismes internacionals només són capaços d'organitzar
respostes reactives i de caràcter militar als conflictes.
Malauradament, podríem continuar fins a l'infinit. No es tracta
de pintar-ho tot negre ni d'exagerar. És, senzillament, la
constatació pura i dura que els principals poders polítics i
econòmics del món no tenen com a prioritats centrals i urgents
l'eradicació de la injustícia i la pobresa, la defensa dels
drets humans o la superació de la guerra. Pel que sembla, parlar
de cultura de pau i de solidaritat és adequat a l'hora de fer
declaracions, però no a l'hora de definir i caracteritzar les
polítiques reals.
Recordem-ho, per si algú ho havia oblidat: tots aquests
problemes i mancances suposen sofriment i mort per a centenars de
milions de persones al nostre món, avui dia. No em sembla que
sigui poca cosa o que s'hi pugui frivolitzar.
Per tot això, davant la poca voluntat i la manca de
responsabilitat dels principals gestors del nostre món, és
imprescindible que Premis Nobel, ONG, associacions i persones de
tota mena i condició recordin que hi ha altres maneres de
construir i gestionar el món i que, en tot cas, no podem quedar-nos
de braços plegats mentre les coses van com van. I és molt
important que els mitjans de comunicació se'n facin ressò.
Que al Fòrum Social de Porto Alegre no tot és interessant i vàlid,
que hi ha contradiccions i que hi circulen alguns personatges o
idees ben prescindibles és evident i lògic. Entre altres coses,
perquè les possibilitats organitzatives, econòmiques i de
control d'un fòrum no es poden comparar amb l'altre. Però no es
tracta de fer una competició per veure qui fa els congressos més
rodons, sinó veure que fòrums com els de Davos-Nova York no són
suficients, per incapacitat o per manca de voluntat, a l'hora de
trobar solucions als problemes que ens afecten globalment. En tot
cas, al Fòrum de Davos-Nova York l'aparició de Porto Alegre li
ha anat prou bé, ja que l'ha obligat a obrir-se a nous temes i
noves cares que, tan sols fa cinc anys, hauria estat impensable
que hagués acollit.
|
