El PSM opina. 03/02/2002

El candidat que nasqué del deliri

No hi ha dubte que el PP Balear tenia al davant una bona papereta. Les eleccions autonòmiques s'acosten, falten sis mesos perquè les maquinàries electorals comencin a fer bramular els motors en un to desafiant, i devers cal PP ho tenien magre, perquè encara no havien decidit ni tan sols tàcitament qui havia de ser el candidat a ocupar les cambres vellutades del Consolat de la Mar. Fins i tot pens que entrar en un debat intern, (ja se sap: escoltar les juntes locals, etc. i d'aquí enfilar-se per amunt per amunt fins a arribar al comitè electoral central, a Madrid) els feia una mica de cosa perquè més que un cavall guanyador en podria sortir un cavall coix, un cavall excitat que botàs i fos desqualificat tot just haver creuat la retxa de sortida, o un cavall cansat d'haver de bregar amb massa ímpetu —amb alguna coça traïdora inclosa— per assolir la nominació.

Però tot ha anat com una bassa d'oli. Tenir ministre a Madrid ha servit —empíricament així ho hem pogut comprovar— per tenir un alt representant del PP a fires, firons i altres encenalls de pentinat diumenge matí que s'han estrevengut per aquesta terra nostra; per no deixar orfe una butaca a la llotja de son Moix, per seure amb propietat i coneixement de causa a la cadira esculpida del cardenal Despuig i també, ai las!, perquè la delegació Balear —que havia tingut el coratge de cercar un sinònim eufemístic al patriotisme constitucional— no hagués de seure al Congrés de Madrid perduda dins l'anonimat del galliner, sinó que fos col·locada a un lloc migpreferencial de la platea.

Així, ben tractats i ben alimentats, tots sortien a les fotos amb un posat somrient que en res no traspuava la ponencial derrota, i com que feia molta d'estona que no participaven en saraus entusiàstics, sinó que més aviat en freturaven, es deixaren contagiar pel deliri ambiental i levitaren per sobre les exultacions de glòria que del congrés emanaren. De tal manera que quan parlà en José Mari —més que com a president del PP, com si fos l'Oracle de Delfos— i comanà a en Jaume Matas la delicada missió, talment un Ulisses postmodern, de retornar a l'Ã�taca que mai no havien d'haver abandonat, encara que això comportàs haver de tornar a besar la garruda i en el fons enamoradíssima Penèlope, qui, en la llarga espera, teixí i desteixí moratòries i ecotaxes tot esperant l'òscul cardenalici que confirmàs que havien tornat els temps gloriosos de les amistats permanents. Quan la delegació Balear sentí, idò, la comanda de l'oracle, es rebolcaren d'alegria dins l'eco vellutat de les seves paraules i, tot fent un exercici d'amnèsia oblidant greuges, rapinyades i altres violències internes, —és dins l'èxtasi i el deliri on el pessic amb tota l'ànima o l'unglada a la part més sensible esdevé carícia gojosa— acceptaren de molt bon grat la revelació de qui havia de ser el candidat a les pròximes eleccions autonòmiques. I quan refredà el deliri, que és quan solen sobrevenir els efectes secundaris dels excessos, lluny de penedir-se d'haver-se empassolat aquell calze estigueren més contents que resignats car, com aquell jugador que embogit davant les fitxes posa els darrers efectius de què disposa damunt un número i treu, i no només ho recabala tot sinó que a més hi guanya, se n'adonaren que no només no hi havien perdut, en aquell deliri incontrolat, sinó que havien guanyat un candidat sense exposar-se a les ferides inevitables d'una lluita fratricida.

I el candidat, lluny de mostrar-se superb i superior a la resta dels mortals, se sentí un més dins el ramat dòcil i, talment com un cardenal es treu la mitra per asseure's entre les classes populars, el nominat es tragué la gomina, que tant l'havia separat del poble que besava i retratava i desengalavernà aquell somriure fals que exhibia i semblà un anònim i honorable ciutadà.