|
Patriotisme constitucional
A hores d'ara, el PP no amaga l'eix fonamental de la seva
segona legislatura: l'aplicació del centralisme i la involució
autonòmica com a model d'Estat. Francament discutible, perquè
al capdavall les Autonomies són Estat. El que és mes trist són
aquestes formes polítiques de perfil baix, tan absolutistes.
Tenim molts exemples recents: pèssimes transferències de
sanitat amb xantatge inclòs, burla al món universitari amb la
imposició de la LOU, negativa a la representativitat
d'autonomies a la UE, etc.
Evidentment, el senyor Aznar ha avançat molt en el seu llarg camí
cap al centre reformista: després de vint anys, ha estat capaç
d'acceptar la Constitució. Això sí, amb matitzacions: no com
la pretesa casa comuna de tots els demòcrates, sinó com el bunker
de plom que ha de sepultar qualsevol posicionament contrari a la
seva particular visió d'Espanya. Com pot parlar d'excloents i
intolerants qui transforma aquest espai de diàleg en una línia
divisòria entre bons i dolents? Aquesta visió immobilista i
sacralitzadora delata la característica por als canvis i al
progrés dels conservadors més retrògrads. Res de bo vendrà
d'aquesta lectura rigorista que perverteix la llei de lleis per
convertir-la en el seu Mein Kampf particular. És
remarcable el rebuig que ha aixecat aquesta visió entre els
propis cappares del text constitucional, denunciant el menyspreu
del PP a l'esperit de concòrdia que va possibilitar la seva
redacció. I no deixen d'ésser curiosos els esforços de la
maquinària popular (i premsa afí) per dotar de prestigi intel·lectual
aquest neoespanyolisme arcaic. D'aquí l'adopció d'una nova
denominació d'origen: patriotisme constitucional.
És objectivament molt difícil posar emperons a la teorització
d'Habermas (a qui, súbitament, tothom demostra haver llegit),
però és obvi que aquesta es produeix a posteriori de la
definició de nació, un cop resolta l'adscripció identitària.
No està adreçada a solucionar problemes derivats de l'existència
d'identitats diferents, i això es el que pretenen. La prova és
que no hi ha cap necessitat a un país normal de fer pedagogia
patriòtica des del poder, ergo Espanya no és un país
normal. L'error es emprar aquest concepte contra els que pensam
que encara s'ha d'avançar molt més en el proces de
descentralització. Tanmateix, això no desvirtua l'essència de
les idees d'Habermas, que són paral·leles a les qüestions
nacionals, àdhuc tangencials. Són ideals que constitueixen un
missatge transversal assumible per qualsevol país. La perversió
consisteix en emprar-les per embolicar un discurs caduc, de clar
component identitari. Hom tenia inquietud en veure si el tecnòcrata
i desideologitzat Piqué aconseguiria endolcir-ne el resultat,
pero tot d'una es fa palesa la naturalesa "xapussera" i
utilitarista de la maniobra, fet que diu ben poc de la talla política
dels ideòlegs del PP. A l'esborrany del document ja hem pogut
llegir perles del llenguatge neopatriota: "Hay que aceptar (imperatiu)
la idea de Espana con naturalidad", "los nacionalismos
no caben en Espana", etc... Aquest es el discurs plural i
integrador? Aquesta es la interpretació que fan d'Habermas?
Davall la inevitable capa de cosmètica s'endevina clarament el leit-motiv
"una, grande y libre", i l'adoctrinament en imperatiu
ens recorda la "formación del espíritu nacional". En
definitiva, noves consignes per a la mateixa visió
involucionista, més digna del tio Paco que de ciutadans europeus
del segle XXI.
Al cap i a la fi, tot això no tendria major transcendència si
no fos perquè aquests "patriotes constitucionals"
rebran una atenció sanitària molt superior a la nostra, això sí,
a càrrec de la nostra butxaca. Per això mateix, les incòmodes
realitats "perifèriques" seguirem defensant allò que
justament ens pertoca. Pel que fa a les seves formes prepotents i
antidemocràtiques, que vagin vius, perquè com diuen molt
encertadament a la seva terra, "quien siembra vientos,
recoge tempestades".
|
