El PSM opina. 15/04/2001

Diferents però iguals

L'administració central està entossudida que tots els administrats siguin iguals. El que passa és que el paràmetre que fan servir per mesurar aquesta igualtat és tan focalitzat i tan minúscul davant la pluralitat extensa de la realitat que tot fa semblar que no és més que una estratègia per guardar les formes. Per exemple, el Govern de l'Estat està en contra d'aquella pagueta que es va fer als pensionistes no contributius d'aquí i des del Govern d'aquí perquè diu que això provocaria una desigualtat «nacional» davant la mateixa casuística en altres indrets. D'altra banda, el sou dels funcionaris i pensionistes s'apuja cada any en un mateix percentatge per a tot l'Estat, però en canvi, el Govern central, el mateix que ordena quant s'ha de pagar, cada mes treu unes dades, quasi sagrades i de devoció obligada per experts economistes i analistes en general, on demostren governamentalment que els preus no s'apugen de la mateixa manera a cada comunitat autònoma. Per tant, si això és una dada científica —pel cerimonial que s'hi origina a l'entorn hem de creure que sí que ho és— és argument més que suficient per poder establir diferències a l'hora de rebre o a l'hora de pagar a l'Estat. Que hi hagués alguns coeficients reguladors d'aquestes diferències no seria demanar miracles, seria intentar aplicar el principi de l'unitarisme a ultrança, però en segons quines coses ja els va bé que siguem diferents. Això no compta, però, es pensen que si genèricament som la comunitat més rica, individualment també ho som i que tot és una bassa d'oli...

Diferents per exemple a l'hora de rebre uns serveis sanitaris en condicions. Tot feia pensar que l'entrada en funcionament de Son Llàtzer possibilitaria una descongestió de Son Dureta i per tant que els habitants d'aquí rebrien una atenció digna del tercer mil·lenni i que concordàs amb allò tan escainat de ser la comunitat més rica d'Espanya. No vull, evidentment la meva moral no m'ho permet, que els hospitals es converteixin en hotels de cinc estrelles, però d'això a haver de conviure quatre o cinc malalts allà on només n'hi haurien de caber dos, això clama al cel del Ressuscitat. I no en parlem a l'hora d'estar a la llista d'espera on aquesta espera pot ser eterna i mai tan ben dit perquè pot ser un passaport per aquesta modalitat de vida on l'única pista que tenim d'ella és que no és vida. ¿Us imaginau el caos que s'armaria si tots els que es paguen una assegurança privada es rebel·lassin contra aquest doble impost que han de pagar —el de la sanitat pública i el de la privada— per poder gaudir d'un dret elemental com és l'atenció mèdica, i organitzassin un altar fumat i missa de tres semblant al de la tractorada o al rebombori que s'ensuma per allò de l'ecotaxa?

Més discontínues són també les línies si es miren des d'una altra òptica. Rebem els mateixos diners per plaça escolar pública? Podem dedicar el mateix percentatge que a altres indrets per afavorir l'educació? Es tenen en compte variables que «encareixen» el producte (mobilitat contínua d'alumnat, etc.) i que per sort o per desgràcia altres comunitats autònomes no tenen?

Ens varen prometre amb tots els somriures cotonats un Règim Econòmic Especial que havia de mitigar tots aquests desavantatges però es veu que és molt més factible ressuscitar morts devers Argentina o poblar de fantasmes Formentera que no complir allò que deien que teníem. O potser era un règim, com vulgarment entenem la paraula, per mantenir a retxa els mitxelins del nostre compte corrent?
.